Estic sortint d’una infecció d’orina bastant bèstia. Cinc dies havent d’anar al lavabo més o menys cada mitja hora, dia i nit. A mi em van operar de la pròstata ja fa uns quants anys, i des de llavors he anar tenint infeccions d’orina periòdicament, que eren fàcilment detectables, i que, tot i que et complicaven la vida perquè havies d’anar al lavabo amb més freqüència del compte, no et comportaven de cap manera les esclavituds d’aquest cop. I es resolien aviadet amb un antibiòtic.
Però ara no ha estat així. Ara no podies fer res més que estar pendent del lavabo i, sobretot, no semblava que es tractés d’una infecció. Una nova inflamació de pròstata es veia clar que no ho era i, al final, en una anàlisi es veia que hi havia, potser, una inflamació lleu. Van atacar la infecció amb un antibiòtic especialment fort, i sí, va fer efecte. Ara, com he dit, n’estic sortint. Continuo bastant emboirat, però n’estic sortint.
¿Que per què us explico tot això? Doncs perquè tots aquest dies he tingut al cap la gent gran de Gaza, perseguida per terra, mar i aire, que es trobi en situacions tan inhabilitants com les que he patit jo. O la gent d’Ucraïna, o la del Sudan. Però poso els focus a Gaza perquè allà resulta molt visible.
Tota aquella gent gran, amb rostres desesperats, o amb rostres inexpressius de tant dolor, fugint ara cap aquí, després cap allà, veient com el seu feble món s’ensorra i no s’hi veu cap sortida. Allà deu caldre posar en joc les poques energies de què es pugui valdre cadascú i el poc cervell que les desgràcies permanents en què està submergit li puguin deixar utilitzar, per intentar buscar com moure’s, què fer...
Doncs m’imaginava allà jo amb la meva infecció d’orina, tan inhabilitant, que t’incapacita per pensar res i per poder ajudar gairebé en res. Allà, dalt d’un carro si tens sort, o si no a peu, veient com se t’escola la vida i traient forces de no sé on i sense tenir cap confiança que això serveixi per res.
He pensat molt en tanta gent gran que arrossega xacres com la meva en aquelles situacions i en la tragèdia acumulada que signifiquen i que deuen fer créixer, i de quina manera, la desesperació. Mireu d’imaginar-ho. He pensat que cal resar per ells, molt. I que també cal resar per Netanyahu i per tots els seus còmplices d’arreu del món, Biden inclòs, i demanar que es converteixin. I continuar protestant tant com sigui possible,
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.