Bidegain: “El gran repte de Pax Romana és construir l’Església sinodal”

Laura Mor –CRLa historiadora Ana María Bidegain (Colòmbia, 1948) sempre reivindica l’aportació dels laics i de les comunitats a l’Església. És la presidenta del Moviment Catòlic Internacional de Pax Romana i aquest mes de juny ha visitat la ciutat de Barcelona.

Entitats com ara la Fundació Joan Maragall, el Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona (MPCB) i el Grup de Juristes Roda Ventura formen part d'aquesta organització internacional. Bidegain és professora al Departament d'Estudis Religiosos de la Universitat Internacional de Florida. S'ha especialitzat en història de l'Església, ha investigat els processos migratoris i la vida religiosa femenina a l'Amèrica Llatina. En aquesta entrevista ens parla del compromís dels intel·lectuals catòlics amb el Sínode, la lluita feminista a l'Església i la necessitat de recuperar el missatge de l'Evangeli.

Quins esforços ha dedicat el moviment Pax Romana al Sínode sobre la sinodalitat?

El moviment ha posat sempre els accents d'acord amb la vivència de la gent, de les mateixes comunitats d'estudiants, de professionals, que fan servir el mètode de la revisió de vida. També funcionem a partir dels grans congressos i discussions, per generar consciència sobre problemes centrals. Avui el gran tema és com ajudem a articular i construir l'Església sinodal. És a l'ADN de Pax Romana. Si anéssim a buscar alguna experiència històrica d'aquest treball sinodal, trobaríem els moviments d'Acció Catòlica especialitzada.

Algun exemple?

Diversos membres de Pax Romana van participar com a auditors i auditores al Concili Vaticà II. O complint papers molt importants a la vida de l'Església com l'australiana Rosemary Goldie, professora molts anys a la Pontifícia Universitat Lateranense, o María de Lourdes Pintasilgo, primera ministra portuguesa, que va ser presidenta de Pax Romana. La crida de Francesc ressona amb força a la vida dels moviments.

Com valoren el camí que han fet fins ara?

Veiem les dificultats perquè les patim molt. Als anys seixanta i setanta, el problema era economicosocial: teníem un 60% de pobres. Hi havia gent de pes que marca una visió, com Camilo Torres o Gustavo Gutiérrez, però sobretot la gent universitària que sortirà a treballar. Amb la dictadura als vuitanta, arriba el problema de drets humans. Avui apareixen altres temes, com el del medi ambient o el tema de la dona.

Per a aquests reptes, des de Pax Romana demanen “respostes teològiques profundes i renovades”. Aposten per la formació dels laics?

A l'Amèrica Llatina hi ha hagut un gran creixement en la formació de laics, no necessàriament vinculats al moviment. Hi ha les especialitzacions, com la Teologia feminista que als vuitanta va tenir més força, o la Teologia índia o afro, on hi ha dones i homes laics. Sense la feina dels laics, la Teologia de l'Alliberament no hauria nascut. Albert Nolan de Sud-àfrica em deia que “les preguntes fonamentals neixen dels laics”. Gustavo Gutiérrez, assessor encara dels nostres grups al Perú, reconeix l'Església universal i el Concili, però també tota una feina pastoral amb la joventut, amb els laics, que fan les preguntes fonamentals a partir del seu compromís. És “l'evangeli en sortida” de què parla el Papa: anar a viure a les perifèries, que a cada moment són diferents.

Quina importància té el discerniment a Pax Romana?

Nosaltres creiem que la vida eclesial, la vida de fe, cal viure-la en comunitat. És important. D'un curs que vam fer van sorgir les comunitats virtuals llatinoamericanes, amb gent a Mèxic, al Paraguai… No vam parlar de la revisió de vida, sinó que vam ensenyar la pràctica d'acompanyar la gent de Pax Romana i d'altres moviments i parròquies, i com assessorar comunitats de base, estudiants i professionals. És una feina pastoral molt demandant i exigent.

Com interpreta que hi hagi responsables pastorals que no escolten ni volen acompanyar?

Crec que hi ha un problema de formació. En el cas de l'Amèrica Llatina es va agafar l'experiència d'aquests moviments per a la reunió dels bisbes del '68 a Medellín, que és l'adaptació del Concili a la realitat llatinoamericana. Dels consells pastorals es creen moltíssimes comunitats eclesials de base a les parròquies.

Un dels temes és l'anada al poble: molts laics que eren professionals ho van deixar tot i se'n van anar a treballar com a peons rurals o a fàbriques per viure amb els pobres. Després va venir el procés d'inserció de la vida femenina i després van seguir els religiosos. Però als vuitanta, la Conferència Episcopal Llatinoamericana, el CELAM, pren una línia molt més conservadora liderada per López Trujillo. I s'enforteix amb Joan Pau II i es nomenen bisbes que desconeixen tot aquest treball de Medellín. Aquí amb les dictadures comença la repressió i alguns fan opcions polítiques radicals... Vull dir amb això que la proposta de Francesc és a l'entranya del moviment.

El Papa també ha fet passos en relació amb la dona a l'Església. Hi ha molts grups i moviments compromesos amb el feminisme dins de la institució. Però encara es tradueix com a “revolució femenina”. Per què incomoda tant aquesta paraula a les comunitats cristianes?

Fins i tot hi ha qui parla de la ideologia de gènere. El Papa va demanar el 2018 a la Comissió Pontifícia per a l'Amèrica Llatina que s'ocupessin de la dona en la construcció de la societat i l'Església. Em van convidar a fer la conferència central. El Papa els va dir: “No ho faran entre vostès i entre els vells”. Eren bàsicament cardenals i bisbes d'Amèrica Llatina. Aquí hi ha un tema totalment oblidat, que és la vida religiosa femenina, que és central i de vegades quan parlem de l'Església no la incloem.

Se la considera dins dels laics…

Sí, però en certa manera té una especificitat. I fins i tot com a dones. Es fa una Història del feminisme en un país com Colòmbia, on les infermeres i les mestres han estat totes religioses, i no se les esmenta! No se les menciona a l'Església, pel masclisme; i no les menciona al feminisme, per anticlericals! És una manca de visió històrica monumental.

Sobre això de la ideologia de gènere, jo els dic: “Quan vostès diuen que la dona o l'home ha de fer això o allò altre, què és això? Això és una ideologia! Tots tenim una ideologia sobre com mirem el món. Doncs diguin 'concretament, no estem d'acord amb aquest tema'”. Ja no els vaig voler dir “vostès ni tan sols s'han llegit tota una producció teològica que fa seixanta anys que existeix, és una falta de respecte”.

Tampoc ha arribat a totes les facultats de Teologia…

És un tema pendent, però també hi ha gent que ja ho ha mastegat. I hi ha hagut una evolució d'una Teologia feminista important a Europa, als Estats Units, a l'Àsia i a l'Àfrica.

També vivim un procés de secularització, que provoca molta incultura religiosa. Hi ha qui ho llegeix com una oportunitat, per tornar a començar; però podem renunciar a tot aquest coneixement?

Fins i tot per a renunciar a la fe, cal conèixer-la. Si la gent és absolutament ignorant de tota una història i una tradició, no poden entendre ni l'art ni la cultura. L'opció religiosa ha de ser una opció lliure, no cal tornar al passat. Però l'educació religiosa és important. Jo treballo en una universitat pública als Estats Units on tenim un institut d'estudi de les religions amb mirada comparativa.

Quina aportació poden fer els intel·lectuals catòlics a aquesta alfabetització?

Hem de continuar produint reflexió i plantejant problemes fonamentals, com la pau al món, la defensa de la dignitat dels éssers humans i del medi ambient…

Tenir una veu al debat públic?

És clar. I pensar quina mena de discussió generem. El rol del periodisme i dels mitjans alternatius també és un desafiament, no només per als catòlics. Els mitjans han fet que la gent pensi curtet; no entren a un tema profund. Hi ha qui ja no pot llegir un llibre: això és un desastre!

Després de la pandèmia va augmentar l'aïllament i les addiccions a les pantalles, sobretot entre els joves. N'han parlat com a Església?

L'impacte a la vida personal crec que no ha sortit en part perquè a Pax Romana la gent es compromet quan està estudiant; però quan comença a organitzar feina, vida i fills no hi ha temps. I quan ja passen a una altra etapa, la gent es compromet una altra vegada. Però també veiem que la gent no pren compromisos a llarg termini, ni en l'àmbit religiós ni polític. Això plateja nous desafiaments.

Quins temes han entrat a l'agenda dels intel·lectuals catòlics?

Hem parlat del desenvolupament i de l'impacte de la intel·ligència artificial, l'afebliment de la democràcia, la guerra de l'Iran, els drets humans, la sinodalitat, els abusos, la història i la memòria… En la defensa de drets humans, els moviments de Professionals tenim presència a organismes internacionals, com les Nacions Unides i el Consell d'Europa. Per presentar una moció hi ha d'haver un representant presencialment, però pot disposar d'un equip a tot el món. Les xarxes i la connectivitat presenten aquestes bones possibilitats.

Com va l'Església en corresponsabilitat? Millor o pitjor que anys enrere?

Nosaltres ens reunim cada 15 dies amb un representant d'Àsia, un europeu, un d'Amèrica Llatina, un africà, la secretària general és africana, l'assessor eclesial de Bilbao i el tresorer. Veiem que és difícil fer un diagnòstic compartit. No depèn dels països, sinó de les diòcesis i de l'obertura del consell pastoral i del bisbe.

A la Tribuna Joan Carrera, el teòleg Jesús Martínez va comentar l'escassa participació de l'Església llatinoamericana en el Sínode…

A l'Assemblea Eclesial sí que hi va haver una participació laical molt forta! En plena pandèmia, en format virtual i de moltes parròquies, amb més de seixanta mil persones. Després un grup va fer-ne la síntesi. I altres, per donar-hi homogeneïtat, van acabar pentinant el text. El teòleg argentí Carlos Gali, que és a la Comissió Pontifícia Internacional de Teologia, va controlar el que en va sortir.

Una altra cosa molt interessant que no es coneix gaire va ser la convocatòria del Sínode dels laics a Xile. Arran de la visita de Francesc, i com que no va sortir amb res del problema dels abusos, la gent es va organitzar i se'n va anar a Roma. L'acció dels laics xilens va canviar la posició del Papa en relació amb els abusos.

Martínez també va parlar de la necessitat de quedar-se a l'Església malgrat que hi hagi coses que costin…

Fins i tot les meves filles em pregunten: “Quin sentit té? No val la pena”. I jo crec que per canviar-la, cal ser-hi dins. És una cosa massa seriosa i important per a la humanitat per deixar-la desatesa. Com fer per tornar sempre al missatge? En el tema de la dona: si es visqués com va viure Jesús, seria un altre món. Si els cristians, i en particular els consagrats, visquessin i tinguessin la relació amb les dones com la que tenia Jesús, seria un altre món. Cal llegir l'Evangeli, veure com Jesús s'acostava a les dones, com els parlava. Quina diferència feia amb elles? Cap. Aquest és el model. L'essencial és el missatge de Jesús, el camí que ens presenta, la seva experiència.

I quina és la vostra experiència personal? Què ha marcat la vida de fe?

Justament l'experiència d'una Església sinodal, la de Montevideo dels anys vuitanta. Després del Concili es van produir una gran quantitat de sínodes a l'Amèrica Llatina i també el procés pastoral de l'arquebisbe Carlos Parteli creant comunitats de base a totes les parròquies. Hi havia deu mil persones a Montevideo pensant en la realitat del país i en com viure el cristianisme, i va venir un procés de repressió molt fort sobre l'Església. En un moment hi va haver més capellans presos que en cap diòcesi d'Uruguai. Jo començava llavors la universitat, tenia divuit anys i vaig obrir els ulls. Em va marcar aquest model de pastor, de Carlos Parteli, però també els capellans tenien una visió diferent: hi havia una relació molt més horitzontal.