La benedictina Rosa Julibert, “íntegrament humana, propera i acollidora”

Josep Maria Boixareu –CR “M’emporto la gent al cor, no els deixo”, deia Rosa Julibert quan va haver de deixar el santuari de Puiggraciós el 26 de novembre de 2019, després de ser-ne la superiora durant mig segle. Ha mort aquest diumenge als 90 anys. Però, no ens has deixat Rosa, la benedictina íntegrament humana, propera i acollidora.

Era una gran monja i tenia una personalitat íntegrament humana. La fe se li suposa la capacitat d’acollir també, però se li poden atribuir moltes més virtuts com la cordialitat, l’empatia, la proximitat, la simpatia, trempada com ella sola.

En una entrevista a El 9 Nou del Vallès Oriental, i referint-se a la regla de Sant Benet, la germana Rosa manifestava: “Ell deia que els monestirs han d’estar arrelats al poble, perquè si no hi estan no donen fruits”. Recordo que en l’entrevista que li va fer el mateix mitjà, a la pregunta de si havia votat en les últimes eleccions, contestava que sí. I després afirmava: “Jo sempre voto els de casa”.

La germana Rosa va néixer a Castellví de Rosanes, Baix Llobregat el 5 de febrer de 1933. Va entrar al monestir de Sant Pere de les Puel·les als 20 anys i va fer la seva professió monàstica el 31 de juliol de 1955. La meitat de la seva vida la va passar al Santuari de Puiggraciós, al Vallès Oriental, on va arribar l’any 1973 i va ser-ne la superiora fins al 2019 en què va tornar a Sant Pere de les Puel·les per raons d’edat i salut.

Un far de llum i esperança

Des de 1973 les germanes de Puiggraciós s’han dedicat a la pregària, a l’acolliment de tota mena de persones, creients i no-creients, i guanyant-se la vida fent treballs de tota mena, com cassets per a la Sony, icones religioses, terrisses, ceràmica o venent mel que els duien i duen de la contrada. Com a tot monestir benedictí hi ha una hostatgeria on es poden fer estades de meditació, estudi o descans. Tot això ho va organitzar Rosa Julibert amb les seves germanes de la petita comunitat.

Puiggraciós és un far de llum i esperança, curull de religiositat, de cultura i de lleure que aplega fidels i simpatitzants dels pobles del seu entorn i de més enllà. Tot això té continuïtat com també la té el Grup d’enllaç que a redós del Santuari treballa conjuntament amb les monges en l’organització d'actes que atrauen l’atenció de tota la rodalia.

L’any 1973 quan va arribar a Puiggraciós amb una petita comunitat es va trobar amb un santuari en molt mal estat, però amb una antiga història que està narrada en el llibre del notari de la Garriga Josep Maurí Serra publicat l’any 1952, i que en la llegenda àuria, escrita pel pare Narcís Camós (1651-1653), hi recull aquest tros: “Violà (el lloc) el pastor i ho va fer saber a d’altres, els quals tots junts hi van anar; allí hi trobaren la Santa Imatge; i duent-la amb gran reverència, la portaren a l’església parroquial, col·locant-la en el seu retaule major... Els del poble -que era Montmany- quedaren tan plens d’admiració que li van fer vot de portar-la tots els anys en processó al lloc on la van trobar”.

Afegeix la llegenda que “la imatge fugia inexplicablement cap al lloc de la troballa; d’aleshores ve la prometença amb la qual s’explica la processó anual al Puiggraciós”.

Més endavant s’hi va construir una capella i després el santuari que el 1936 va ser cremat. D’aquí neixen els aplecs dels pobles de la rodalia que cada any es fan a Puiggraciós i que la germana Rosa Julibert va engegar i fomentar.

El comiat, a Sant Pere de les Puel·les i a Puiggraciós

La cerimònia de comiat de Julibert es farà aquest dilluns a les 16:30 h al monestir de Sant Pere de les Puel·les. Des del santuari de Puiggraciós també han confirmat que diumenge 2 de juliol a les 10:00 h, tindrà lloc una eucaristia molt especial en record de qui havia estat priora del santuari.

Ella deia: “M’emporto la gent al cor, no els deixo”. No ens has deixat Rosa, t’estimem. Que la terra i el cel et siguin propicis.