(Jaume Duch) L’evangelista Joan situa avui l'inici de la vida pública de Jesús en el context d'una festiva trobada de casament. Això fa que ens trobem davant una primera afirmació important: l'alegria augmenta quan Jesus es present en la vida dels homes i dones.
L’escena té un caràcter clarament simbòlic. Ni l’esposa ni l’espòs són anomenats pel seu nom, ells no compten gaire en la narració. L’únic que és significatiu i important es el convidat que s'anomena Jesús. Aquella gent es va trobar amb un gran problema, el vi s'esgotava i la festa tenia també el risc d'acabar malament. Què es pot celebrar amb un cor trist? Maria, la mare de Jesús, que també era present a la festa, intervé davant el risc de la situació, s’adreçà llavors al seu fill demanant-li que intervingués. La resposta de Jesús sorprèn una mica per la fredor de les seves paraules, però no es va negar a intervenir, i va fer el signe de la transformació de l'aigua en vi bo.
El text diu que aquelles sis gerres, que servien per les purificacions rituals dels jueus, estaven buides. Els comentaristes diuen que la buidor, en aquest cas, pot manifestar la "ineficàcia” del ritual complex de les purificacions de l'Antiga Aliança. Jesús va fer omplir de nou les gerres i transforma l'aigua en el vi fecund de la Nova Aliança. En aquest signe intuïm la voluntat de Jesús, ell vol fer-nos adonar que la nova relació de Déu amb l'home sols s'aconsegueix amb el vi nou de l'amor. El mateix Joan ho diu en la seva carta (1 Jo. 4,18): "No hem de sentir-nos relligats amb Déu amb el lligall del temor: "No hi ha temor en l'amor, sinó que l'amor perfecte expulsa el temor, perquè el temor mira el càstig; qui té por no ha arribat a la plenitud de l'amor”.
Aquest Evangeli ens pot fer adonar que nosaltres, com aquells nuvis de Canà, podem quedar-nos sense vi en les nostres gerres. Això passa quan convertim l'amor en deures que cal complir; la llibertat en unes normes a seguir... I resulta que el que hauríem d'oferir seria el nou vi de l’estimació que fa possible la festa. Sovint fa la impressió d'haver-nos quedat amb les gerres buides, destinades tan sols a practiques de purificació. El perill és quedar-se ancorat en uns esquemes i en uns models que han envellit i ja no serveixen per a una societat que en tot evoluciona molt ràpidament. Fa l'efecte que la comunitat cristiana, malgrat la magnifica disposició del papa Francesc, troba encara massa reticències en ella mateixa per encarar el present i el futur amb més obertura i imaginació.
Si queda viva en nosaltres l’esperança, si encara creiem en el vi nou de Jesús que és l'amor, podrem fer nostra la petició que Maria va adreçar a Jesús: "No tenen vi." I estar disposats, això sí, a fer el que ell ens digui.
