(Oriol Xirinachs) El Conrado és un dels homes que venen a Assís, l’entitat on els sensesostre poden dutxar-se, esmorzar i rebre roba. És un home amb la salut molt precària, però somrient, simpàtic i resignat. S’ha guanyat l’afecte de voluntaris i professionals perquè és agraït a tot el que rep.
Un dia d’aquests, parlant no recordo sobre què, va sortir de comentar que la cosa més difícil a la vida és manar. A mi em va sortir de respondre que no ho deu ser tant quan hi ha cua per manar. Aleshores ell va parlar-me de la seva experiència. En els seus bons temps tenia vint-i-cinc homes al seu càrrec, m’explica les mil dificultats amb què es trobava: que si la baixa sense motiu, que si l’altre fugia de fam i de feina tant com podia, que l’altre exigia l’oro i el moro....Ara, per mil circumstàncies, ha passat de manar a haver de de-manar, i m’admira la dignitat amb que ho fa. En el Conrado es dona la promesa de Jesús: «Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats» (Lc 6,38).
I em dol que a la nostra residència dels mossens jubilats, la direcció, en una de les reunions informatives, ens hagin de recordar que no costa res dir ‘gràcies’ als serveis que reben dels treballadors. Sant Pere ha de recomanar «Als ancians que presideixen la comunitat i que són entre vosaltres.... pastureu el ramat de Déu que teniu confiat; vetlleu per ell no pas per obligació, sinó de bon grat..... no com qui regeix despòticament una hisenda, sinó fent-vos models del ramat» (Pe 5,1-3). Segurament que no ho hem fet despòticament, però sempre hem manat, i per això trobem normal exigir i que ens serveixin.
Com necessitem que a nosaltres que sempre hem manat, el pobres, com Conrado, ens ensenyin a de-manar!!
