(Jaume Duch) En ple temps de Pasqua, l'Església és presentada com el que és: una comunitat suscitada per Déu, sense altres seguretats que la de Jesús mort i ressuscitat. A tots ens agradaria, sens dubte, participar d'una comunitat perfecta, sense conflictes, alliberada del desgast del temps... La Paraula de Déu contradiu avui els nostres possibles somnis. L'Església sempre n'ha tingut, de problemes, i segurament sempre en tindrà, perquè fa el seu camí entre els homes. Això és el que insinua la primera lectura. Sort que Jesús és el vertader i únic camí a seguir, un camí que no té pèrdua.
L'Evangeli ens recorda el crit de Tomàs, i la incertesa de Felip, d'abans de la passió quan Jesús els va anunciar que aviat no el tindrien al seu costat com l'havien tingut fins llavors. Ell havia de passar al davant per preparar-los estada prop del Pare. Els amics van quedat molt sorpresos i neguitosos, es deien: "Si ell marxa, com ens orientarem en la vida? Qui ens recolzarà? Si no sabem a on va, com podem saber el camí per seguir-lo?" Preguntes que expressen bé l'angoixa que sentien.
En el clima de tensió i malestar d'aquell vespre, Jesús va fer la declaració més estranya i fins escandalosa de totes les que havia fet fins llavors: va afirmar la seva identitat amb el Pare. Jesús va dir: "Jo soc el camí, la veritat i la vida, ningú arriba al Pare si no hi va per mi." Jesús s'identificà amb Déu: "Felip, qui m'ha vist a mi ha vist el Pare."
En el relat de l'Evangeli es desprèn la revelació principal a la nostra fe: Déu el Pare està en Jesús. És a dir, en Jesús el diví s'ha unit a l'humà i, per tant, en la manera d'actuar de Jesús es pot veure la conducta de Déu, i en les preferències de Jesús podem aprendre quines són les preferències de Déu. Per mitjà de Jesús, Déu s'ha mostrat en tota veritat, no en el poder i la glòria, sinó en la vida oberta a tots i entregada fins al final de Jesús. Els homes poden fer de guies, però tan sols Jesús és el camí.
Jesús, en la segona lectura, anuncia la propera destrucció del temple que els jueus consideraven com la mateixa presència de Déu entre ells. Jesús, d'acord amb les escriptures, afirmà que ell és la pedra angular rebutjada que corona l'edifici.
Cal reconèixer que estem, per gràcia, entre els que cerquen Déu, estem entre els que, per misericòrdia, han trobat el camí. Cada pas fet endavant pel creient és vertadera unió amb Déu. Creure és un viatge interior que ens fa penetrar en el misteri de Déu. Jesús ho ha deixat clar: "On jo estic, vull que esteu també vosaltres."
Avui, ajuntant les tres lectures, trobem els trets fonamentals del nou poble de Déu nascut en el dinamisme de la Pasqua. Una Església sense discriminacions, una Església feta de pedres vives, una Església que intenta entendre, per ser capaç de mostrar, a tothom, Jesús com a camí, veritat i vida.
