(Fundació Pere Tarrés) És urgent repensar el model sociosanitari actual, dotant-lo de recursos econòmics adequats i situant la persona en tot moment al centre. Aquesta va ser la tesi principal plantejada en el marc del debat “Quin model social i sanitari necessita la societat del segle XXI?”, organitzat el passat dimecres 2 de desembre per la Fundació Agrupació i la Fundació Pere Tarrés. De la mà de Miquel Vilardell i la Pilar Rodríguez, dos experts molt reconeguts dels àmbits sanitari i social, el webinar va evidenciar alguns dels problemes del model actual i va plantejar diverses propostes per redefinir-lo.
La pandèmia de la Covid-19 ha evidenciat la feblesa del model sanitari actual, especialment a les residències de gent gran i de persones amb discapacitats, on s’ha demostrat que cal un treball conjunt, complementari i en coordinació dels diversos professionals dels àmbits social i sanitari. Per això durant el debat es va plantejar la urgència de redefinir d’una vegada el model sociosanitari actual, posant les persones al centre del sistema i respectant les seves decisions, la seva dignitat i el seu entorn. Tot centrant l’atenció en la persona, en la seva diversitat, i valorant de manera integral les seves condicions d’habitatge, familiars i econòmiques per tal d’oferir-li una actuació ajustada a les seves necessitats reals.
En aquest sentit, els ponents van plantejar la necessitat de situar la prevenció al centre del model i de debatre conjuntament amb els diferents agents implicats com abordar-la. També que el sistema contempli les diferents situacions possibles d’atenció sociosanitària (situacions agudes o subagudes) i defineixi clarament el circuit d’atenció idoni per a cada una d’elles: des de la cura i l’atenció a domicili (que és l’espai majoritari) fins a les residències, passant pels centres sociosanitaris o per espais com els pisos assistits.
Finalment, també es va remarcar la importància de la comunitat com a suport imprescindible per viure en condicions i, per tant, la necessitat que totes les persones puguin disposar d’aquells recursos comunitaris que permetin tenir una mínima qualitat de vida: relacions veïnals, comerç de proximitat, entitats de familiars, lleure compartit.
Per tal de poder tirar endavant tot aquest seguit de reformes i construir un model sòlid, cal una inversió econòmica significativa que fins ara no ha tingut lloc. Per això durant el webinar es va reclamar que els pressupostos públics dediquin partides a millorar substancialment les condicions laborals dels professionals socials, que haurien de ser reconeguts, a més, amb plans de carrera i de formació adequats.
Cal, sobretot, que la mirada política i social vagi en aquesta direcció més enllà dels contextos electorals, van coincidir els ponents, que van remarcar que no hi ha res més important que la salut i que per això s’ha d’actuar en conseqüència, tot impulsant canvis a nivell legislatiu que permetin tirar endavant un model sociosanitari adaptat al context actual, amb un envelliment creixent de la població.
