Discurs del sant Pare a la capella de San Juan Bautista a Asunción, Paraguay. Diumenge 12 de juliol de 2015
Estimades germanes i germans, bon dia!
Estic molt content de visitar-vos aquest matí. No podia estar a Paraguay sense estar amb vosaltres, sense estar en aquesta “vostra” terra.
Ens trobem en aquesta Parròquia anomenada Sagrada Família i els manifesto que des que vaig començar a pensar en aquesta visita, des que vaig començar a caminar des de Roma fins aquí, anava pensant en la Sagrada Família. I, quan pensava en vosaltres, em recordava de la Sagrada Família. Veure els vostres rostres, els vostres fills, els vostres avis. Escoltar els vostres relats i tot el que heu anat realitzant per estar aquí, tot el que lluiteu per tenir una vida digna, un sostre. Tot el que feu per superar les inclemències del temps, les inundacions d’aquestes últimes setmanes, em fa recordar, tot això, a la petita família de Betlem. Una lluita que no els tragué el somriure, l’alegria, l’esperança. Una lluita que no els ha fet perdre la solidaritat, ans al contrari, l’ha estimulat i l’ha fet créixer.
Em vull detenir amb Josep i Maria a Betlem. Ells van haver de deixar el seu poble, els seus, els seus amics. Van haver de deixar el que tenien i anar a una altra terra. Una terra en la que no coneixien ningú, no tenien casa, no tenien família. En aquest moment, aquesta parella jove tingueren a Jesús. En aquest context, en una cova preparada com pogueren, aquesta parella jove ens regalà Jesús. Estaven sols, en terra estranya, ells tres. De sobte, va començar a aparèixer gent: pastors, persones iguals que ells, que hagueren de deixar el que tenien en funció d’aconseguir millors oportunitats familiars. Vivien també en funció de les inclemències del temps i tota mena d’inclemències...
Quan s’assabentaren del naixement de Jesús s’aproparen, es feren proïsmes, es feren veïns. Es tornaren tot d’una la família de Maria i Josep. La família de Jesús. Això és el que succeeix quan apareix Jesús en la nostra vida. Això és el que desperta la fe. La fe ens fa proïsmes, ens fa proïsmes a la vida amb els altres, ens aproxima a la vida dels altres. La fe desperta el nostre compromís amb els altres, la fe desperta la nostra solidaritat: una virtut, humana i cristiana, que vosaltres teniu i que molts tenen i hem d’aprendre. El naixement de Jesús desperta la nostra vida. Una fe que no es fa solidaritat és una fe morta, una fe mentidera. “No, jo sóc molt catòlic, jo sóc molt catòlica, vaig a missa tots els diumenges”. Però, diga'm, senyor, senyora, “què passa allà als “Bañados?” –“Ah, no ho sé, sí..., no..., no ho sé, sí..., sé que hi ha gent allí, però no sé...“. Per moltes misses dels diumenges, si no tens un cor solidari, si no saps el què passa al teu poble, la teva fe és molt dèbil o està malalta o està morta. És una fe sense Crist. La fe sense solidaritat és una fe sense Crist, és una fe sense Déu, és una fe sense germans. Llavors ve aquesta dita, que espero recordar-la bé, però que pinta aquest problema d’una fe sense solidaritat: “Un Déu sense poble, un poble sense germans, un poble sense Jesús”. Aquesta és la fe sense solidaritat. I Déu es posà en mig del poble que Ell elegí per acompanyar-lo, i li envià el seu Fill a aquest poble per salvar-lo, per ajudar-lo. Déu es va fer solidari amb aquest poble, i Jesús no tingué cap problema per baixar, humiliar-se, abaixar-se, fins a morir per a cadascú de nosaltres, per aquesta solidaritat de germà, solidaritat que neix de l’amor que tenia al seu Pare i de l’amor que tenia a nosaltres.
Recordeu-vos, quan una fe no és solidària, o és dèbil i està morta. No és la fe de Jesús. Com us deia, el primer en ser solidari fou el Senyor, que elegí viure entre nosaltres, elegí viure en mig nostre. I jo vinc aquí amb aquests pastors que anaren a Betlem. Em vull fer proïsme. Vull beneir la fe vostra, vull beneir les vostres mans, vull beneir la vostra comunitat. He vingut a donar gràcies amb vosaltres, perquè la fe s’ha fet esperança i és una esperança que estimula l’amor. La fe que desperta Jesús és una fe amb capacitat de somniar futur i de lluitar per això en el present. Precisament per això jo us vull estimular que continueu essent missioners d’aquesta fe, a seguir contagiant aquesta fe per aquests carrers, per aquests passadissos.
Aquesta fe que ens fa solidaris entre nosaltres, amb el nostre germà gran, Jesús, i la nostra Mare, la Verge. Fent-nos proïsmes especialment dels més joves i dels ancians. Fent-nos suport de les famílies joves, i de tots el que estan passant moments de dificultat. Potser el missatge més fort que vosaltres podeu donar cap a fora és aquesta fe “solidària”. El diable vol que us baralleu entre vosaltres, perquè així divideix i us derrota i us roba la fe. ¡Solidaritat de germans per defensar la fe! I, a més, que aquesta fe solidària sigui missatge per a tota la ciutat.
Vull resar per les vostres famílies i resar a la Sagrada Família, perquè el seu model, el seu testimoni sigui sent llum en el camí, estímul en els moments difícils i que ens doni el regal, que li demanem junt, tots: que la Sagrada Família ens regali “pastors”, que ens regali capellans, bisbes, capaços d’acompanyar, i de sostenir i estimular, la vida de les vostres famílies. Capaços de fer créixer aquesta fe solidària que mai és vençuda. Els invito a resar junts i els demano també que no s’oblidin de resar per mi. I resem junts una oració al nostre Pare que ens fa germans, ens envià el nostre Germà gran, el seu Fill Jesús, i ens donà una Mare que ens acompanyés. Pare Nostre...
Que us beneeixi Déu Totpoderós, el Pare, i el Fill i l’Esperit Sant. I tireu endavant. I no deixin que el diable els divideixi! Adéu-siau.
Traducció: Pere Prat Catalunya Religió –Catalunya Religió
