A la primera lectura d’avui, en que commemorem la Dedicació de la Basílica de Sant Joan del Laterà, es llegeix un petit fragment del llibre del profeta Ezequiel (Ez 47,1-2.8-9.12), ubicat en el tram final del llibre (cc. 40-48) on, a través d’una visió, sobresurt, entre altres coses, el retorn de la glòria de Jahvè i el poder vivificador, que brolla de la sacralitat del temple, tema que nodreix la lectura litúrgica.
El profeta Ezequiel fou sacerdot i aquest fet explica la seva gran preocupació pel temple de Jerusalem. Es lamentà dels cultes idolàtrics que en ell s’hi practicaven (c.8) i que foren la causa de que la glòria de Jahvè es retirés del temple (10,18). Per això en el tram final del llibre, el profeta veu el renovellament del temple. La glòria de Jahvè retorna sobre ell per poder residir per sempre en mig del seu poble (43,1-9).
El retorn de la glòria de Jahvè atorga al temple la capacitat d’escampar la vida. El profeta es val de la imatge d’un riu que té la seva font al sud de l’altar i, lliscant cap a l’orient, arriba, fins i tot, a purificar les aigües de la Mar Morta, que, com és sabut, són aigües on no hi poden viure peixos; sobre cada una de les seves ribes hi creixeran tota mena d’arbres fruiters (v12). La opció per la imatge d’un riu deriva possiblement de la sacralitat que les cultures antigues atorgaven als rius. Marsilis II, rei hitita del s. XIV aC. reconegué que la causa d’una epidèmia ragué en no haver practicat les ofrenes pertinents al riu Eufrates. Els exiliats a Babilònia conegueren el caràcter sagrat d’aquest riu. A Egipte, Hapi és el nom del déu relacionat amb el Nil a l’època faraònica. Més enllà de la inspiració en les cultures veïnes, la imatge ens porta a relacionar-la amb altres passatges de l’Antic Testament, que ajuden a il·luminar la seva comprensió. Una n’és el riu que surt del jardí de l’Eden, que deriva en quatre braços, que reguen i vivifiquen tota la terra(Gn 2,10-14). Això permet comparar la centralitat del paradís amb el temple que també és centre. El centre ordena l’espai alliberant-lo de la organització caòtica. Si el paradís és el centre de la terra, també el temple serà centre de la terra, esdevenint un referent per a tots els pobles. Israel és el paradís i l’exili no haurà estat altra cosa que l’expulsió del paradís. La vida que brolla del nou temple restitueix per a Israel la condició de nou paradís.
“Faré néixer rius en els turons més àrids i fonts al mig de les valls. Transformaré en estanys el desert i en dolls d’aigua la terra eixuta” (Is 41,18). Els coneixedors del paisatge que voreja el camí que va de Jerusalem a Jericó sabran que és un terreny agrest, semi desèrtic. Quan Ezequiel hi veu passar un riu, que augmenta el cabdal a mesura que avença i que fa créixer tota mena d’arbres fruiters fa que siguin una realitat les paraules del Segon Isaïes que anunciava que sorgirien rius que travessarien el desert i que en la terra seca hi brollarien sortidors d’aigua que, evidentment, propiciarien tota mena de vegetació. El riu del temple fa que la promesa de Déu feta per boca del Segon Isaïes hagi estat una realitat.
L’exili fou interpretat com un càstig a la infidelitat d’Israel; el càstig comportà la destrucció del temple. “Per la vostra culpa Sió serà un camp llaurat, Jerusalem un munt de ruïnes i la muntanya del temple un recinte ple de matolls” dirà el profeta Miquees (3,12). La reconstrucció del temple fou la gran empresa nacional (Esd 5,11-13). El temple reconstruït ha de tornar a funcionar; ha d’esdevenir lloc de la presència de Déu i font de vida i salvació. Així ho veu Ezequiel quan visiona que per aquest recinte cobert de matolls hi comença a córrer un riu que, en virtut de la presència de Déu reestablerta, torna a escampar la vida que fa d’Israel un paradís.
Festivitat de la Dedicació de Sant Joan del Laterà. 9 de Novembre de 2014
