Homilia del papa Francesc durant la vetlla per la pau a la Plaça Sant Pere del Vaticà, 7 de setembre de 2013
«Déu veié que tot això era bo». La narració bíblica del començament de la història del món i de la humanitat ens parla de Déu que mira la creació, gairebé la contempla, i repeteix: tot això és bo. Estimats germans i germanes, això ens fa entrar en el cor de Déu i, precisament des de la intimitat de Déu, rebem el seu missatge.
Podem preguntar-nos: quin significat té aquest missatge? Què em diu aquest missatge a mi, a tu, a tots nosaltres?
Ens diu senzillament que aquest món nostre, en el cor i en la ment de Déu, és la “casa de l'harmonia i de la pau” i és el lloc on tothom pot trobar el seu lloc i sentir-se “a casa”, perquè és “bo”. Tot el creat forma un conjunt harmoniós, bo, peró sobretot els éssers humans, fets a imatge de Déu, semblants a Ell, són una única família, en la qual les relacions estan marcades per una fraternitat real no només proclamada amb les paraules: l'altre i l'altra són el germà i la germana que hem d'estimar, i la relació amb Déu, que és amor, fidelitat, bondat, es reflecteix en totes les relacions entre els éssers humans i porta harmonia a tota la creació. El món de Déu és un món en el qual tothom se sent responsable de l'altre, del bé de l'altre. Aquest vespre, en la reflexió, en el dejú, en la pregària, cadascú de nosaltres, tots, pensem en el profund de nosaltres mateixos: no és potser aquest el món que desitjo? No és potser aquest el món que tots portem en el cor? El món que volem no és potser un món d'harmonia i de pau, en nosaltres mateixos, en les relacions amb els altres, en les famílies, en les ciutats, en i entre les nacions? I la veritable llibertat a l’hora de triar els camins que hem de recórrer en aquest món no és potser només la que s'orienta cap al bé de tothom i està guiada per l'amor?
Però demanem-nos ara: és aquest el món en el qual vivim? El creat conserva la seva bellesa que ens omple d'estupor, continua sent una obra bona. Però hi ha també violència, divisió, enfrontament, guerra. Això passa quan l'home, cim de la creació, deixa de mirar l'horitzó de la bellesa i de la bondat i es tanca en el propi egoisme.
Quan l'home pensa només en si mateix, en els propis interessos i es coŀloca al centre, quan es deixa fascinar pels ídols del domini i del poder, quan es posa al lloc de Déu, aleshores fa malbé totes les relacions, ho espatlla tot; i obre la porta a la violència, a la indiferència, al conflicte. És exactament això el que ens vol fer entendre el fragment de la Gènesi on es narra el pecat de l'ésser humà: l'home entra en conflicte amb si mateix, s'adona que va despullat i s'amaga perquè té por, té por de la mirada de Déu; acusa la dona, ella que és carn de la seva carn; trenca l'harmonia amb el creat, arriba a aixecar la mà contra el germà per matar-lo. Podem dir que de l'harmonia es passa a la “desharmonia”? Ho podem dir, això? No, no existeix pas la “desharmonia”: o hi ha harmonia o es cau en el caos, on hi ha violència, baralles, enfrontaments, por...
Precisament és en aquest caos quan Déu demana a la consciència de l'home: «On és el el teu germà Abel?». I Caín respon: «No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?». A nosaltres també se’ns adreça la mateixa pregunta, i també a nosaltres ens anirà bé demanar-nos: que potser sóc el guardià del meu germà? Doncs sí, tu ets el guardià del teu germà! Ser persona humana significa ser guardians els uns dels altres! I, en canvi, quan es trenca l’harmonia, hi ha una metamorfosi: el germà que hem de custodiar i estimar es converteix en l’adversari que hem de combatre, suprimir. Quanta violència ve d’aquell moment, quants conflictes, quantes guerres han marcat la nostra història! Només cal mirar el patiment de molts germans i germanes. No es tracta d’una cosa cojuntural, però aquesta és la veritat: en cada violència i en cada guerra nosaltres fem renèixer Caín. Tots nosaltres! I avui encara continuem aquesta història d’enfrontament entre germans, avui també aixequem la mà contra qui és el nostre germà. Avui també ens deixem guiar pels ídols, per l’egoisme, pels nostres interessos, i aquest comportament va endavant: hem perfeccionat les nostres armes, la nostra consciència s’ha adormit, hem fet més subtils les nostres raons per justificar-nos. Com si fos una cosa normal, continuem sembrant destrucció, dolor, mort! La violència, la guerra porten només mort, parlen de mort! La violència i la guerra tenen el llenguatge de la mort!
Després del caos del Diluvi, para de ploure, es veu l’arc de sant Martí i el colom porta una branca d’olivera. Avui també penso en aquella olivera que els representants de les diferents religions vam plantar a Buenos Aires, a la Plaza de Mayo, el 2000, demanant que no hi hagués més caos, demanant que no hi hagués més guerra, demanant la pau.
I arribats a aquest punt em pregunto: És possible recórrer el camí de la pau? Podem sortir d’aquesta espiral de dolor i de mort? Podem aprendre novament a caminar i recórrer els camins de la pau? Invocant l’ajut de Déu, sota la mirada materna de la Salus populi romani, Reina de la pau, vull contestar: Sí, és possible per a tothom! Aquest vespre voldria que des de cada racó de la terra cridéssim: Sí, és possible per a tothom! És més, voldria que cadascú de nosaltres, des del més petit al més gran, fins als qui estan cridats a governar les nacions, contestés: Sí, ho volem!
La meva fe cristiana m’empeny a mirar la Creu. Com voldria que per un moment tots els homes i dones de bona voluntat miressin la Creu! Allà podem llegir la resposta de Déu: allà, a la violència no es va respondre amb violència, a la mort no es va respondre amb el llenguatge de la mort. En el silenci de la Creu calla l’estrèpit de les armes i parla el llenguatge de la reconciliació, del perdó, del diàleg, de la pau. Voldria demanar al Senyor, aquest vespre, que nosaltres els cristians i els germans de les altres religions, tots els homes i dones de bona voluntat, cridéssim amb força: la violència mai no és el camí de la pau! Que cadascú s’animi a mirar en el profund de la seva consciència i escolti aquella paraula que diu: surt dels teus interessos que atrofitzen el cor, supera la indiferència cap a l’altre que fa insensible el cor, venç les teves raons de mort i obre’t al diàleg, a la reconciliació: mira el dolor dels teus germans – penso en els nens: només en ells..,- mira el dolor del teu germà, i no afegeixis més dolor, atura la teva mà, reconstrueix l’harmonia que s’ha trencat; i tot això no amb l’enfrontament, sinó amb la trobada! Que acabi el soroll de les armes! La guerra sempre marca el fracàs de la pau, sempre és una derrota per la humanitat. Que ressonin un cop més les paraules de Pau VI: «Mai més els uns contra els altres, mai més, mai!... mai més la guerra, mai més la guerra!». «La pau s’afirma només amb la pau, la que no va separada dels deures de la justícia, sinó alimentada pel sacrifici d’un mateix, per la clemència, per la misericòrdia, per la caritat».
Germans i germanes, perdó, diàleg, reconciliació són les paraules de la pau: en l’estimada nació siriana, en l’Orient Mitjà, en tot el món! Preguem, aquest vespre, per la reconciliació i per la pau, treballem per la reconciliació i per la pau, siguem tots, en tots els ambients, homes i dones de reconciliació i de pau. Que així sigui.
Traducció: Marta Nin
