A l’evangeli d’aquest diumenge, llegim el conegut episodi de la resurrecció del fill de la viuda de Naïm (Lc 7,11-17). Lluc redacta aquest text inspirant-se en el passatge de l’Antic Testament, que narra la resurrecció del fill de la viuda de Sarepta per part del profeta Elies (1 Re 17,17-24, text, que llegim a la primera lectura) i també en els relats hel·lenistes de miracles dels que n’adapta l’esquema.
El relat que comentem permet una lectura, que destaca el caràcter social del gest de Jesús. La gran beneficiada és una dona. En temps de Jesús, la condició social de la dona era molt negativa. Propietat de l’home, que la dominava, constantment aclaparada per les obligacions de la puresa ritual per culpa de la menstruació i menystinguda en les pràctiques religioses ( no calia que resés el “shema” ni que anés a les peregrinacions a Jerusalem). En el cas d’una viuda la situació s’agreujava perquè, mancada de l’empara del marit i del fill que l’havia de protegir en l’absència d’aquell, si no tenia recursos econòmics, el seu destí era la prostitució o l’esclavitud. En ser l’únic fill, a la viuda no li quedava cap esperança. En contra el procedir habitual del seu temps, Jesús adopta envers la dona una actitud d’acolliment i defensa de la seva dignitat. La compassió de Jesús no es queda al nivell dels sentiments, sinó que es concreta en la realitat dels fets. Aquest gest ho mostra.
La lectura simbòlica demana posar en relació l’episodi de la viuda de Naïm amb la narració immediatament anterior: la guarició del criat del centurió (7,1-10). Lluc es val de dos personatges representatius per descriure on ha arribat la situació del “paganisme – centurió” i el “judaisme – viuda”. El criat, que està a punt de morir, és la figura d’una paganisme que també està a punt de morir. Amb la política de l’opressió no obté cap altre resultat que una malaltia mortal.
La viuda és la imatge del poble d’Israel, que, a causa de la seva infidelitat, s’ha quedat sense el Déu espòs. La imatge de Déu espòs d’Israel arrela a l’Antic Testament. El tercer Isaïes diu: “A tu et diran: “me l’estimo” i a la teva terra: “té marit”(Is 62,4). Sense Déu, Israel ha estat incapaç de produir res de bo. El fill mort representa el futur d’Israel. Un futur de mort. En ser fil únic, vol dir que no hi ha cap possibilitat de remuntar, les possibilitats s’han esgotat. L’enterrament representa el ritualisme, que ha portat Israel capa la seva mort.
Tot i que no amb els termes exactes, que apareixen en Lluc, a l’Antic Testament trobem molt present el tema de la compassió de Déu envers el seu poble (Ex 3,7). “El Senyor consola el seu poble i es compadeix dels afligits” (Is 49,13); “El Senyor és compassiu i benigne” (Ex 34,6; Sl 84,15) i també Jr 12,5; Zc 1,17. La compassió de Jesús està en perfecta sintonia amb la compassió de Jahvè envers el seu poble. A diferència del criat del centurió, la comitiva de Jesús i els deixebles, comitiva de vida, anirà a l’encontre de la comitiva de mort. Per això en acabar podrà dir: “Déu ha visitat el seu poble”, complint-se el que Zacaries havia anunciat: “Ens visitarà un sol que ve del cel per il·luminar els qui viuen....a les ombres de la mort” (Lc 1,78). Per recuperar la vida caldrà superar l’obstacle, que impedeix el retorn, en conseqüència Jesús toca el fèretre, transgredint el tabú religiós sobre la impuresa legal. L’obsessió per aquestes normes és la que ha portat a la mort.
Diumenge 10 durant l’any
9 de Juny de 2013
