Crec que a hores d’ara tothom és conscient que la família està jugant un paper molt important en la situació de crisi en què ens trobem immersos; parlem especialment de la família àmplia, en la qual els avis juguen un paper essencial, especialment en aquells casos en què els seus fills es troben en una situació d’atur i fins i tot de desnonament dels seus habitatges, convertint-se de nou en la “casa pairal” de tota la família i en els referents i sustentadors dels néts, tant en el pla material com en l’espiritual.
En aquest cas es fa realitat la recomanació de Joan Baptista, com a resposta a aquells que l’interroguen: “Qui tingui dues túniques, que doni al qui no en té, i qui tingui menjar que el comparteixi també amb els altres” (Lc 3,11). La solidaritat, més o menys puntual, s’està estenent en aquests temps, per tota la nostra societat, i això és una bona notícia; però el veritable compartir, com ens el planteja el Precursor, aquell que no és puntual sinó que respon a una actitud profunda i duradora, s’està donant especialment en l’àmbit familiar. Aquest fet no és casual, ni és producte sols del que s’anomenen “llaços de sang”, sinó que és fruit dels “llaços d’amor”, que són els veritables suscitadors del compartir familiar i de qualsevol compartir.
Si ens fixem bé, ens adonem com en aquests àmbits familiars es compleixen els principis i els valors de la Doctrina social de l’Església. En primer lloc, tots els membres de la família són reconeguts en la seva dignitat, en el sentit que són algú i tenen un lloc reservat a taula i una estança en la casa. En aquest àmbit l’objectiu és el bé de tothom: si algú no està bé, el conjunt se’n ressent, i les alegries d’un són les alegries de tots; es comparteixen les joies i les esperances, com també les tristeses i les angoixes. En una família, el bé, o és comú o no és de ningú.
Pel que fa a les dinàmiques internes, la solidaritat és el motor que mou el compartir; perquè aquest no és un espai sols passiu on es rep, sinó actiu i participatiu. La subsidiarietat és un element no sols de l’aprenentatge —si un no sap se li fa, i se li ensenya fins que ho sàpiga—, sinó també de la suplència —si un no pot, és ajudat; per als infants, els malalts, els dependents, com per a qualsevol membre de la família, es busca la major autonomia per mitjà de l’equitat.
Un principi important és el destí universal dels béns. En la família es compleix des del moment que hi ha una bossa comuna i tothom aporta segons la seva capacitat i rep segons les seves necessitats. I aquesta bossa comuna no és únicament la dels béns materials sinó també la dels humans i espirituals.
Un altre és l’amor, la caritat, que hauria de ser en la base de tota relació, i és el greix que la lubrica; sense caritat es fa feixuga, grinyola, es desgasta i s’acaba esquerdant. Però l’amor demana justícia: pels teus no demanes almoina, o si la demanes, també i sobretot demanes allò que és just, allò a què tens dret com a persona: treball, habitatge, assistència... i mentre lluites per la justícia, i fins i tot quan l’has aconseguit, roman l’amor.
Lògicament, aquest és el quadre ideal de la relació familiar; si visualitzem les nostres famílies o famílies conegudes, segurament reconeixerem mancances, però també els elements que les constitueixen com a famílies sanes, que, tot i que necessiten millorar, progressen adequadament i estan en el bon camí. Per desgràcia comencen a haver-hi famílies, massa famílies, que ja no responen ni s’aproximen a aquest model, cosa que denota una malaltia social important.
Diuen que la família està aguantant el país. Penso que la família sempre ha aguantat el país. Diuen que el model familiar no és extrapolable a altres col·lectius; jo penso que sí, que es poden trobar fórmules perquè els principis que il·luminen i orienten la família, puguin il·luminar i orientar la família humana per caminar cap a una veritable comunitat universal fraternal. Cal, això sí, la voluntat de fer aquest camí i l’ajuda de Déu. De fet, l’Estat del benestar s’ha sostingut en principis coincidents amb els de la Doctrina social de l’Església, coincidents amb els de la família cristiana.
Tothom parla de nova evangelització. Cal evangelitzar la família, però també cal que la família evangelitzi; en l’àmbit social també. Quan es parlen de nous paradigmes socials, el de la família cristiana, aquell que nosaltres visualitzem en la icona de la Sagrada Família —Jesús, Maria i Josep— té molt a dir als nostres temps.
Santi Soro
