Avui, l’Evangeli presenta la famosa pregunta de Pere a Jesús: Quantes vegades haig de perdonar el meu germà? Set vegades? I la encara més famosa resposta de Jesús: “Setanta vegades set” has de perdonar. És a dir, sempre.
Pere encara suposava que havia de perdonar. Això ja és molt, perquè alguns de nosaltres pensem que, en la pràctica, el perdó és per a els perfectíssims, no pas per nosaltres gent corrent. Ens fem un bon garbuix amb la frase: “Perdono però no oblido” i ens quedem sense perdonar ni oblidar. Tant de bo que els qui llegiu la primera, la segona lectures i el Salm el diumenge XXIV durant el temps, penseu –com Jesús—d’acord amb l’evangeli.
Gran part de la dificultat que tenim en perdonar ens ve d’una incorrecta percepció, a saber: que davant d’una injustícia o dany que algú fa no hi ha res més que el càstig; no hi ha possibilitat d’una reeducació i conversió, muntades damunt del perdó. Una de les set paraules de Jesús en la Creu va ser: “Pare, perdona’ls que no saben el que fan”. Vol dil que la misericòrdia i el perdó estan a la base de tot tracte humà.
Estic d’acord en que la societat no ha de ser tan permissiva amb la “cultura del botellón”: ha de ser més severa a l’hora de no impulsar els nois i noies a beure el cap de setmana, ha de saber oferir pels caps de setmana dels joves cervesa amb 0. 0 d’alcohol, i ha d’aplicar penes adients als qui fan malbé el mobiliari urbà, o les persones, les botigues o les esglésies. Però, en el fons de la nostra consciència hem de tenir compassió d’aquests que ocasionalment fan el mal en estat d’embriaguesa i hem de procurar una educació més integral.
Per què costa perdonar, si perdonar es estimar intensament i a tots ens agrada estimar?
a) Perquè el dolent em continua essent una amenaça. Em tornarà a fer mal. Bé. Aquí cal que un estigui segur i emparat. En deu anys, després de l’atac a les torres bessones, no hi ha hagut altres atacs. Vol dir que han funcionat els mecanismes de seguretat. Això ha de funcionar també en el maltracte a les dones. La societat i cada individu no els pot tolerar.
b) Perquè hi ha pel mig una forta injustícia que, a més m’ha causat un dany: Sí, però mira: som de Déu, tu i ell. I Déu és misericordiós i benigne, lent per el càstig, ric en l’amor. Déu vol que l’injust es converteixi. I tu? Vols simplement que sigui castigat? Ai, que segurament no l’estimem.
c) Un altre cas és quan no traguem la persona que ens ofèn. És lletja, malagradosa, trepitja fort. Té motius però per a ser estimada. Si més no, comença per a no desitjar-li cap mal, com deia Francesc d’Assís. Però sembla poca cosa no fer-li mal. Déu que la ha creat l’estima. I tant tu com ella sou de Déu. I Déu l’estima i la perdona.
D’aqui en deriva una llei general: els humans –pel fet de ser humans—sempre tindrem alguna cosa per a col·laborar en comú. I col·laborar en comú és una forma d’estimar. Alemanya i França, al final de la segona guerra mundial, estaven molt enemistades. Però un home gris i humil veié que podien cooperar en la qüestió del carbó i de l’acer. I Jean Monnet va fer mans i mànigues per crear la comunitat del Carbó i de l’Acer que havia de ser el nucli de la Unió Europea. Com podem col·laborar amb els qui encara no estimem? Amb la força que se’ns comunica de Déu a nosaltres. Aquesta força té un Nom en el qual no hi confiem prou: És l’Esperit Sant de Déu.
