L'Evangeli és la drecera cap al regne de Déu

1. Els fets. L’home ric demana a Jesús què ha de fer per obtenir la vida eterna. Jesús li recorda que ha de complir els manaments que contenen el voler de Déu. L’home ric li diu que ja els compleix des de jove. Llavors Jesús aixeca el nivell de la conversa: “Encara et falta una cosa: ves a vendre tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi”. L’home se n’ anà tot trist perquè era mol ric.
 
2. Un primer comentari. Error molt gran és el fet de marxar-se capcot, sense dir-li al Mestre quelcom semblant a això: “Senyor, no puc. Ajuda’m. Miraré de fer-ho a terminis però començant ja ara mateix a fer la primera entrega”. Què sé jo el que tenia que dir i fer el jove, però tot menys anar-se’n de prop de Jesús que li oferia el tresor amagat. Perquè Jesús li proposava de fer un pas decisiu: Jesús li proposa l’acció de vendre i de donar el producte als pobres. Aquest pas és una drecera cap al Regne i cap a la felicitat de fer el que Déu vol.
 
3. Aprofundiment. Molt sovint, per no dir sempre, l’Evangeli és la invitació a fer drecera, tot fent un pas d’acció inmediata que evita les infinites voltes donades per les paraules buides o per les opinions dels savis i entesos. L’exemple més clar em sembla que és el de Maria, que un cop ha dit el seu “sí” i ha demanat a Déu “que es compleixin en mi les seves paraules” (Lluc 1, 38), se’n va “de pressa” a visitar i ajudar santa Isabel.
 
Tampoc el bon samarità es detura gaire quan veu l’home caigut i apallissat: es compadí, s’acostà i li embenà les ferides immediatament. I els qui en el capítol nou de Lluc volen seguir Jesús, son urgits pel mateix Jesús a no perdre més temps amb les famílies sinó que es posin tot seguit a caminar cap el Regne de Déu.
 
Doncs bé: el que és “ric” (i no pas pobre en l’esperit) és incapaç de deixar el que té entre mans -el seu “ego”- per seguir d’immediat Jesucrist, com ho van fer Pere, Andreu, Jaume i Joan.
 
M’agradaria explicar una petita paràbola, que té una base molt real: una persona, que treballava en una institució del Raval de Barcelona, demana una petita quantitat a un home ric. Aquest, en comptes de donar-li, li etziba: “On vas a parar amb una quantitat tant petita. Farem un  projecte i procurarem que aquesta institució pugui tenir deu vegades més”. Com va acabar la cosa? No va tenir final: ni la persona que demanava va obtenir la petita quantitat que li permetia sortir endevant, ni del projecte més ambiciós se’n va saber res més.
 
Llàstima que l’home ric no valorés la immensa Bondat del tresor amagat de Crist que el cridava a seguir-lo. Crist és realment el Qui és Bo. Bo de totes, totes.