Em conviden, per segon any, a Torino spiritualità. M’agrada venir a aquesta ciutat. És meravellosa: llibreries de vell a cada cantonada, places empedrades, molts carrers porticats i el riu Po. És recomanable aixecar-se ben d’hora i anar a córrer al costat del riu Po. Tot és molt verd i hi ha un camí especialment arranjat per ciclistes i corredors de fons. Per cert, sota un pont es pot llegir un fragment del Zaratustra en record de l’estada de Friedrich Nietzsche en aquesta bella ciutat. Aquí és on va perdre definitivament el seny.
Torino spiritualità és una iniciativa ben curiosa que va arrancar ara fa cinc anys i que aplega gent molt diversa de la cultura italiana i d’arreu del món que tracten diferents temes sota una mateixa preocupació. No és una trobada confessional, ni interreligiosa, però s’hi poden trobar persones de diferents confessions i també moltes persones agnòstiques que defensen, amb vigor, un espiritualitat laica en la nostra societat. És una iniciativa única a Itàlia i, probablement, a tot Europa. En aquesta edició hi han passat personatges tan diferents com Enzo Bianchi, Gianni Vattimo, Jean-Pierre Jossua, Vittorio Messori o Lech Walesa. També hi fan acte de presència polítics de primer nivell, artistes, actors i escriptors de tota mena.
En efecte, l’espiritualitat és una possibilitat de tot ésser humà, una potència amagada en ell, però requereix d’una paideia, d’un desenvolupament perquè adquireixi les màximes cotes d’expressió. Una iniciativa aquesta, que no té complexos, ni pors, que posa al bell mig d’una ciutat postmoderna i laica la qüestió de l’espiritualitat, sense embuts i sense por. En aquest univers espiritualment anèmic que ens ha tocat viure, on molts preguen d’amagat, és audaç plantejar amb legitimitat l’espiritualitat com a condició antropològica. Els grups més tancats de les confessions religioses no ho acaben de veure amb bons ulls, però és una iniciativa que obre horitzons nous i que seria interessant propagar a d’altres contrades.
