Homilia del papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dimarts 10 de maig de 2016
La docilitat a la veu de l’Esperit, que impulsa a “cremar” la vida per l’anunci de l’Evangeli també en els llocs més allunyats. És aquesta la profunda característica de tota dona i home que decideix servir a l’Església com a missió. És el tema sobre el qual el papa Francesc ha reflexionat durant l’homilia de la Missa matutina celebrada a la Casa Santa. Marta.
Una crida que “obliga”, un impuls irresistible a prendre la pròpia vida i oferir-la a Crist, encara més: a “cremar-la” per Ell. Això és el qui hi ha en el cor de tot apòstol. Era el foc que cremava en el cor de Sant Pau, és el mateix foc que –constata el papa– crea en aquells “tan joves, nois i noies, que han deixat la pàtria, la família i marxen lluny, cap a un altre continent, per anunciar a Jesucrist.
“Impulsats” per l’Esperit
La reflexió de Francesc està inspirada en el verset dels Fets dels Apòstols que explica l’acomiadament de Pau a la comunitat de Milet. Una escena commovedora: Pau sap, i ho diu, que no tornarà més a aquella comunitat, els preveres d’Efes que ha cridat i ara estan a prop. És el moment d’anar a Jerusalem, és cap enllà on el condueix l’Esperit, el mateix Esperit que té l’absoluta potestat sobre la seva vida i que sempre l’empeny cap a l’anunci de l’Evangeli afrontant problemes i penes. “Crec –observa el papa– que aquesta lectura ens recorda la vida dels nostres missioners de totes les èpoques:
“Caminaven impulsats per l’Esperit Sant: una vocació! I quan, en aquells llocs, caminem pels cementiris, veiem les seves làpides: tants han mort joves, amb menys de 40 anys". Perquè no estaven preparats per les malalties del llocs. Van donar la vida joves: han “cremat” la vida. Jo penso que ells, en aquell últim moment, llunys de la seva pàtria, de la seva família, dels seus estimats, hauran dit: “val la pena allò que he fet!”
Missioners, glòria de l’Església
“El missioner marxa sense saber quina cosa l'espera” –insisteix el papa-, que cita l’estrofa de la vida de Sant Francesc Xavier narrat per José Maria Peman, escriptor i poeta espanyol del 1900. Una pàgina que recorda la de Sant Pau: “Sé amb certesa –havia dit l’apòstol en els seu discurs de salutació– que l’Esperit Sant m’ha advertit que, de ciutat en ciutat, m’esperen cadenes i tribulacions”. El missioner sap que no serà fàcil la vida, però va endavant –comenta Francesc– que es commou davant el pensament dels apòstols d’avui:
“Els nostres missioners, aquest herois de l’evangelització dels nostres temps. L’Europa que va omplir de missioners altres continents... i aquells que van marxar sense tornar... Crec que és just que nosaltres expressem la nostra gratitud al Senyor pel seu testimoni. Jo penso com hauria sigut el seu últim moment: com hauria sigut l’acomiadament? Com Xavier: Ho he deixat tot, però s’ho va valdre!”Anònims que estan en camí. Altres màrtirs i aquells que donen la vida per l’Evangeli. Són la nostra glòria aquest missioners! La glòria de la nostra Església!
“Joves, “cremeu” la vida per causes nobles
Una qualitat del missioner és aquella docilitat –diu Francesc; del qui conclou amb una pregària: que més enllà de la “insatisfacció” que captura als “nostres joves d’avui”, la veu de l’Esperit “els impulsi a anar més enllà, a “cremar” la vida per causes nobles”:
Jo voldria dir als nois i noies d’avui que no estan còmodes en aquesta situació: "si no són feliços en aquesta cultura del consumisme, del narcisisme: que mirin l’horitzó. Mireu allà, mireu els nostres missioners!"
Pregar a l’Esperit Sant que els impulsi a anar lluny, a “cremar” la vida. És una paraula una mica dura, però la vida val la pena viure-la. Però, per viure-la bé, cal “cremar-la” en el servei, en l’anunci, i anar endavant. I aquesta és l’alegria de l’anunci de l’Evangeli.
Traducció: Paloma Llorente –Catalunya Religió
