Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta, 25 d’octubre de 2013
Per a molts creients adults, confessar-se davant del capellà és un esforç insostenible – que els porta sovint a evitar el sagrament – o una pena tan gran que, un cop al confessionari, transforma un moment de veritat en un exercici de ficció. Sant Pau, a la Carta als Romans, comentada per Francesc, fa exactament el contrari: admet públicament que en “la seva carn no habita el bé”. Afirma que és un “esclau” que no fa el bé que vol, i quan vol fer el bé, el mal és al seu costat.
“És aquesta la lluita dels cristians. És la nostra lluita de cada dia. I nosaltres no sempre tenim la valentia de parlar com parla Pau d’aquesta lluita. Busquem sempre alguna justificació: ‘Bé, sí, tots som pecadors’. Però ho diem d’aquella manera, oi? Això ho palesa dramàticament: és la nostra lluita. I si nosaltres no ho reconeixem, això, mai no podrem tenir el perdó de Déu. Perqué si el fet de ser pecador és una paraula, una expressió, un modisme, mai no podrem obtenir el perdó de Déu. Però si és una realitat, que ens fa esclaus, necessitem aquest alliberament interior del Senyor, d’aquella força. Ara bé, el més important, aquí, és que per trobar la sortida, Pau confessa a la comunitat el seu pecat, la seva tendència al pecat. No l’amaga”.
La confessió dels pecats feta amb humilitat és el “que l’Església ens demana a tots nosaltres”, recorda Francesc, que també cita la invitació de sant Jaume: “Confesseu els uns als altres els pecats”. Però “no per fer-ne propaganda”, sinó “per donar glòria a Déu” i reconèixer que és “Ell qui em salva”. És per això que per confessar-nos anem a veure el germà, “el germà capellà”: és per comportar-nos com Pau. Sobretot, amb la mateixa “concretesa”.
La confessió dels pecats feta amb humilitat és el “que l’Església ens demana a tots nosaltres”, recorda Francesc, que també cita la invitació de sant Jaume: “Confesseu els uns als altres els pecats”. Però “no per fer-ne propaganda”, sinó “per donar glòria a Déu” i reconèixer que és “Ell qui em salva”. És per això que per confessar-nos anem a veure el germà, “el germà capellà”: és per comportar-nos com Pau. Sobretot, amb la mateixa “concretesa”.
“Hi ha qui diu: ‘Ah, jo ja em confesso amb Déu’. És fàcil, és com confessar-te per e-mail, oi? Déu és allà, lluny, jo li dic les coses i no hi ha un cara a cara, no és a quatre ulls. Pau confessa la seva feblesa als germans cara a cara. Altres diuen: ‘No, jo vaig a confessar-me’ però es confessen de coses tan etèries, tan a l’aire, que no tenen cap concreció. I això és el mateix que no fer-ho. Confessar els nostres pecats no és anar a una sessió de psiquiatria, ni tampoc anar a una sala de tortura: és dir al Senyor, ‘Senyor jo sóc un pecador’, però dir-ho a través del germà, perquè aquesta afirmació també sigui concreta. ‘I sóc pecador per això, per això i per això’”.
Concretesa, honestedat i també –afegeix Francesc- una capacitat sincera d’avergonyir-se dels propis errors: no hi ha viaranys alternatius a l’ombra en el camí obert que porta al perdó de Déu, a percebre en el profund del cor el seu perdó i el seu amor. En aquest sentit, el papa ha convidat a imitar els infants.
Concretesa, honestedat i també –afegeix Francesc- una capacitat sincera d’avergonyir-se dels propis errors: no hi ha viaranys alternatius a l’ombra en el camí obert que porta al perdó de Déu, a percebre en el profund del cor el seu perdó i el seu amor. En aquest sentit, el papa ha convidat a imitar els infants.
“Els petits tenen aquesta saviesa: quan un nen ve a confessar-se, mai no et diu una cosa general. ‘Pare, he fet això, he fet allò a la meva tieta, i a aquell altre li he dit aquesta paraula’. Són ben concrets, eh? Tenen la senzillesa de la veritat. I nosaltres, en canvi, sempre tenim la tendència a amagar la realitat de les nostres misèries”.
“Però passa una cosa ben maca: quan nosaltres confessem els nostres pecats, tal com són, en presència de Déu, sentim sempre la gràcia de la vergonya. Avergonyir-se davant de Déu és una gràcia. És una gràcia: ‘Me n’avergonyeixo’. Pensem en Pere quan, després del miracle de Jesús al llac diu: ‘Però, Senyor, allunya’t de mi, que sóc un pecador!’. S’avergonyia del seu pecat davant la santedat de Jesucrist”.
Traducció: Marta Nin
