Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta, 15 d’octubre de 2013
A partir de la lectura de la litúrgia, el papa ha estigmatitzat el pecat de la idolatria, és a dir, el de les persones que, com diu sant Pau, “tot i conèixer Déu, no l’han glorificat ni li han donat gràcies com a Déu”, i han preferit adorar les “criatures en lloc del Creador”. És una idolatria que arriba a “sufocar les veritats de la fe, en la qual es revela justícia de Déu”.
“Però com que tots nosaltres tenim la necessitat d’adorar –perquè tenim l’empremta de Déu dins nostre- quan no adorem Déu, adorem les criatures. I aquest és el passatge de la fe a la idolatria. Els idòlatres no tenen cap raó d’excusa: tot i haver conegut Déu, no l’han glorificat ni li han donat les gràcies com a Déu. I quin és el camí del idòlatra? Ho diu ben clar: ‘S'han refiat de raonaments inútils, i el seu cor insensat s'ha omplert de foscor’. L’egoisme del pensament propi, el pensament omnipotent: jo penso la veritat, jo faig la veritat amb el meu pensament...”.
Les crítiques de sant Pau, fa dos mil anys, s’adreçaven als idòlatres que es prostraven davant de rèptils, ocells, quadrúpedes. Avui dia ningú va pel món adorant estàtues, observa Francesc, però la idolatria ha trobat altres formes i maneres: “Avui també hi ha molts ídols i avui també hi ha molts idòlatres, molts que es creuen savis. I també entre nosaltres, entre els cristians, eh! Jo no parlo d’aquells, els respecto, els que no són cristians. Però entre nosaltres – parlem en família – n’hi ha que es creuen savis, que ho saben tot... I s’han tornat necis i canvien la glòria de Déu incorruptible amb una imatge: el meu jo, les meves idees, la meva comoditat... Avui, tots nosaltres –no és una cosa només històrica-, avui pel carrer també hi ha ídols, ben a prop... Tots nosaltres tenim dins nostre algun ídol amagat. Podem demanar-nos davant de Déu: quin és el meu ídol amagat? El que ocupa el lloc del Senyor?”
Si sant Pau defineix necis els idòlatres, a l’Evangeli del dia Jesús fa el mateix amb els hipòcrites, personificats pel fariseu que s’escandalitza perquè el Mestre no s’ha rentat, com vol la norma, abans d’asseure’s a menjar. “Vosaltres els fariseus–replica Jesús- purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria”. I afegeix: “Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat”.
“Jesús aconsella no mirar les apariències, fixar-se en la veritat. El plat és un plat, però el que és més important és el que hi ha a dins del plat: l’àpat. Però si tu ets vanitós, si ets un arribista, si tu ets ambiciós, si ets una persona que sempre es vanagloria de si mateix o a qui li agrada vanagloriar-se, perquè et creus perfecte, fes una mica d’almoina i això et curarà la hipocresia. Vet aquí el camí del Senyor: és adorar Déu, estimar Déu, sobre totes les coses i estimar el proïsme. És molt senzill, però tan difícil! Només ho podem fer amb la gràcia. Demanem la gràcia”.
Traducció: Marta Nin
