Catequesi del papa Francesc durant l’audiència general a la Plaça Sant Pere del Vaticà, 2 d’octubre de 2013
“En el Credo, després d’haver professat: ‘Crec en l’Església una’, afegim l’adjectiu ‘santa’; és a dir, afirmem la santedat de l’Església, i aquest és un tret que va ser present des del començament en la consciència dels primers cristians, que s’anomenaven simplement ‘els sants’ perquè tenien la certesa que és l’acció de Déu, l’Esperit Sant que santifica l’Església”.
“Però en quin sentit l’Església és santa si veiem que l’Església històrica, en el seu camí al llarg dels segles, ha tingut tantes dificultats, problemes, moments de foscor? Com pot ser santa una Església feta d’éssers humans, de pecadors? Homes pecadors, dones pecadores, capellans pecadors, monges pecadores, bisbes pecadors, cardenals pecadors, papa pecador? Tots. Com pot ser santa una Església així?”
“L’Església és santa perquè procedeix de Déu que és sant, li és fidel i no l’abandona en poder de la mort i del mal. És santa perquè Jesucrist, el Sant de Déu, està unit a l’Església de manera indissoluble; és santa perquè està guiada per l’Esperit Sant que purifica, transforma, renova. No és santa pels nostres mèrits, sinó perquè Déu la fa santa, és fruit de l’Esperit Sant i dels seus dons. No som nosaltres qui la fem santa. És Déu, l’Esperit Sant, que en el seu amor fa santa l’Església”.
“Vosaltres em podreu dir: però l’Església està formada per pecadors, ho veiem cada dia. I això és veritat: som una Església de pecadors, i nosaltres els pecadors estem cridats a deixar-nos transformar, renovar, santificar per Déu. Hi ha hagut en la història la temptació d’uns quants que afirmaven: l’Església és només l’Església dels purs, dels qui són totalment coherents, i cal allunyar-ne els altres. Això no és pas veritat! Això és una heretgia! L’Església, que és santa, no rebutja els pecadors, no ens refusa, no rebutja perquè crida tothom, acull, està oberta als més allunyats, crida tothom a deixar-se abraçar per la misericòrdia, per la tendresa, i pel perdó del Pare, que ofereix a tothom la possibilitat de trobar-lo, de caminar cap a la santedat. (...) Hi ha aquí algú de vosaltres sense pecat? Algú de vosaltres? Ningú, ningú de nosaltres. Tots portem amb nosaltres els nostres pecats. Però el Senyor vol sentir que li diem: ‘Perdona’m, ajuda’m a caminar, transforma el meu cor!’. I el Senyor pot transformar el cor”.
“En l’Església, el Déu que trobem no és un jutge despietat, sinó que és com el Pare de la paràbola evangèlica. (...) El Senyor vol que formem part d’una Església que sap obrir els braços per acollir tothom, que no és la casa d’uns quants, sinó la casa de tots, on tothom pot ser renovat, transformat, santificat pel seu amor, els més forts i els més febles, els pecadors, els indiferents, els qui se senten desanimats i perduts. L’Església ofereix a tothom la possibilitat de recórrer el camí de la santedat, que és el camí del cristià”.
“Una última pregunta: què puc fer jo que em sento feble, fràgil, pecador? Déu et diu: no tinguis por de la santedat, no tinguis por de posar-te un alt objectiu, de deixar-te estimar i purificar per Déu (...). Deixem-nos contagiar per la santedat de Déu. Tot cristià està cridat a la santedat i la santedat no consisteix sobretot a fer coses extraordinàries, sinó a deixar actuar Déu. És la trobada de la nostra feblesa amb la força de la seva gràcia, és tenir confiança en la seva acció que ens permet viure en la caritat, fer-ho tot amb joia i humilitat, per la glòria de Déu i en el servei al proïsme (...). El Senyor ens espera a tots, amb els braços oberts; ens espera per acompanyar-nos en camí de la santedat”.
Traducció: Marta Nin
