Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta, 2 de juliol de 2013
A partir de les lectures de litúrgia del dia el papa parla de quatre “actituds possibles en les situacions de conflicte, en les situacions difícils”. La primera actitud és la “lentitud” de Lot. Estava disposat a deixar la ciutat abans que la destruïssin però ho fa a poc a poc. L’àngel li diu que fugi, però en ell hi ha “la incapacitat d’allunyar-se del mal, del pecat”. Nosaltres volem sortir-ne, “hi estem decidits, però hi ha alguna cosa que ens tira enrere”; d’aquesta manera, Lot es posa a negociar fins i tot amb l’àngel.
“És tan difícil tallar amb una situació pecaminosa! És ben difícil! També amb una temptació, és difícil! Però la veu de Déu ens diu aquesta paraula: ‘Fuig! Tu no pots lluitar allà, perquè el foc, el sofre et mataran. Fuig!’. Santa Teresa del Nen Jesús ens ensenyava que a vegades, en algunes temptacions, l’única solució és fugir, i no ens ha de fer vergonya fugir; reconèixer que som febles i que hem de fugir. I el nostre poble amb la seva senzilla saviesa ho diu una mica irònicament: ‘Soldat que fuig, serveix per una altra batalla’. Fugir per anar endavant en el camí de Jesús”.
L’àngel diu que no hem de “mirar enrere”, fugir i mirar endavant. Això és un consell per vèncer la nostàlgia del pecat. Pensem en el Poble de Déu en el desert: “Ho tenia tot, les promeses, tot”. I tanmateix, “sentia nostàlgia de les cebes d’Egipte” i aquesta “nostàlgia feia que oblidessin que aquelles cebes les menjaven a la taula de l’esclavitud”. Tenien “nostàlgia de tornar enrere, enrere”. I el consell de l’àngel “és savi: no miris enrere! Vés endavant”. No hem de fer pas com la dona de Lot, hem de “tallar amb tota nostàlgia perquè també hi ha la temptació de la curiositat”.
“Davant del pecat, cal fugir sense nostàlgia. La nostàlgia no serveix, fa mal! ‘Però en aquest món tan pecaminós, com ho podem fer? Com deu ser aquest pecat? Jo ho voldria saber...’. No! Deixa-ho córrer! La curiositat et farà mal! Cal fugir i no mirar enrere! Som febles, tots, i hem de defensar-nos”.
“La tercera situació és a la barca: és la por. Quan hi ha un gran trasbalsament al mar, la barca es cobreix de les onades. ‘Salva’ns, Senyor, estem perduts!’. Diuen ells. La por! La por també és una gran temptació del dimoni: tenir por d’anar endavant en el camí del Senyor”.
Hi ha la temptació que diu que és “millor quedar-nos aquí”, on ens trobem en un lloc segur. “Però això és l’Egipte de l’esclavitud!”. Tinc “por d’anar endavant, por d’on em portarà el Senyor”. Però la por “no és una bona consellera”. Jesús “ho va dir moltes vegades: «No tingueu por!». La por no ens ajuda.”
La quarta actitud “és la gràcia de l’Esperit Sant”. Quan Jesús fa que torni la bonança al mar en tempesta, els deixebles a la barca queden plens d’estupor. “Sempre, davant del pecat, davant de la nostàlgia, davant de la por” cal adreçar-se a Jesús. “Mirar el Senyor, contemplar el Senyor. I això ens omple d’aquest estupor, tan maco, d’una nova trobada amb el Senyor. ‘Senyor, jo tinc aquesta temptació: vull quedar-me en aquesta situació de pecat; Senyor, tinc curiositat de saber com són aquestes coses; Senyor, jo tinc por’. I ells van mirar el Senyor: «Salva’ns, Senyor, que ens enfonsem!». I va arribar l’estupor d’una nova trobada amb Jesús.
No som ingenus ni cristians tebis, som valents, coratjosos. Som febles, nosaltres, però hem de ser valents en la nostra feblesa. I el nostre coratje sovint ha d’expressar-se en una fugida, sense mirar enrere, per no caure en una nostàlgia perjudicial. No tinguem por i mirem sempre el Senyor!”.
Traducció: Marta Nin
