Ètica contra Abraham?

La crida al sacrifici (etimològicament vol dir 'fer sagrada' alguna cosa) té les dues lectures, sí senyor. La de la fidelitat a Déu, que passa per la donació, pel despreniment, per l'exercici de la llibertat fins a les darreres conseqüències. Però també els darrers estralls d'una manera d'entendre el transcendent que no posa l'home al centre del pla de Déu, que tan sols n'és un mitjà. La Bíblia és un relat sobre el camí de Déu cap a la seva humanitat. De manera que el sacrifici, la donació, la llibertat passen ineluctablement per l'experiència humana. I més encara, l'experiència humana cap a l'Altre, en aquest cas Isaac.

Les religions monoteistes, doncs, es funden en una muntanya on el sacrifici no consisteix en fer els homes i les dones mers 'anyells' d'un holocaust sinó agents i objectes de la vida i del que hi dóna sentit (qui vulgui que hi digui Déu, qui no ho vulgui que hi digui Amor, Justícia, Pau... o el que li doni sentit), acompanyant la seva història. Eliade diu que la idea de religió, amb el judaisme, passa de circular a linial, d'entendre el món com un ordre estàtic que 'rememora' o 'anticipa' l'acte creador, o com una història que té projecte. L'ètica laica ho seria, així, gràcies al gest d'Abraham, qui fixa els ulls, i ja no el ganivet, sobre Isaac.

Algun dia ja n'he parlat. Albert Camus deia que cap causa, per més innocent i justa que fos, el separaria mai de la seva mare, que era la causa més gran que coneixia. Els totalitarismes es basen pen bona part en la denúncia, dins les famílies, al mateix carrer o barri, d'aquells elements que no són prou adeptes a la causa. La idea de Camus ve a dir-nos que no pot ser que cap causa ens obligui a trencar amb els vincles més essencials, que no pot ser que no passi per l'experiència de les relacions humanes també com a agents i objectes d'elles mateixes. Crec que és una bona interpretació moderna del relat del sacrifici d'Isaac.

No estic segur, però, que el text no tingui també avui una lectura encara més moderna, més vigent que el simple estudi antropològic. Ara que no ens atrevim a utilitzar el llenguatge simbòlic i hem d'acudir a l'abstracció, on hi havia la paraula Déu, o déus, hi hem posat causa, o causes. O en diem 'sentit'. ¿Esteu segurs que les causes d'avui no generen holocaustos als nostres isaacs? No parlo de la intolerància política, religiosa o racial, de les guerres. O de les drogues. ¿Però no hi ha també, darrera la idea de 'progrés', molta condescendència a l'hora de tractar les víctimes mortals que provoca?

He estat durant un temps regidor de seguretat a Mataró. Sempre m'havia impressionat amb quina naturalitat la societat accepta la ingent quantitat de víctimes de trànsit, per exemple, la poca capacitat crítica davant aquest fet i l'exigència de menys controls que ho minimitzin, incloses les multes. I sempre m'ha semblat un camp on seria bo que un dia, Abraham, abans de comprar un cotxe al seu fill, un àngel li estirés la mà on hi té boli amb què signarà el xec i li digués: "No aixequis la mà contra el noi, no li facis res".