L’associació Cristianisme al Segle XXI va celebrar aquest dissabte la segona conferència del cicle "Llavors d’esperança en un món complex" al local de Cristianisme i Justícia de Barcelona. Sota el títol "Confiança personal bàsica en un món canviant", la ponència va ser a càrrec de Víctor Hernández Ramírez, pastor evangèlic, psicoanalista, doctor en psicologia i llicenciat en teologia. La sessió, presentada per Joel Cortés, va tenir lloc entre les 11 del matí i la 1 del migdia, i va comptar amb la participació de 42 assistents presencials i 32 connexions en línia.
Hernández Ramírez va abordar el concepte de 'confiança bàsica' des de la perspectiva del psicòleg Erik H. Erikson, autor de Childhood and Society (1950), que descriu les vuit etapes del desenvolupament humà. Segons el ponent, aquesta confiança bàsica s’assoleix quan un infant se sent acollit i percep que la mare pot allunyar-se sense que això representi una amenaça. "El concepte de 'confiança bàsica' és fonamental per desenvolupar una capacitat de confiar en l’altre i en el món", va explicar. De fet, Hernández va afirmar que "la confiança bàsica és el primer assoliment vital del nadó".
No obstant això, Hernández Ramírez va alertar del risc de la 'desconfiança bàsica', que pot conduir a esquizofrènia, depressió, retraïment social i pànic. Aquesta desconfiança, lligada a la manca d’atenció en la infància, "fa que ens sigui difícil construir un relat coherent de la pròpia vida", cosa que ens converteix en persones "invertebrades, sense passat ni futur i sense esperit crític".
El ponent va remarcar que l’esperança és una força psicosocial clau, vinculada al voltant de cura que el nadó rep durant els primers anys de vida. Aquesta esperança, que arrela en el cos, "desvetlla fortalesa, fidelitat i la capacitat de ser generós amb els altres, desenvolupant formes de solidaritat i construcció social". Però Hernández també va advertir que vivim en un món complex i canviant on la confiança i l’esperança estan amenaçades per pors i ansietats, sovint derivades d’expectatives falses.
Durant la seva intervenció, va destacar que la criança i el patiment tenen una dimensió històrica. No es tracta d’una mare perfecta, sinó d’una "mare prou bona" que, amb la seva presència disponible, ajuda l’infant a evitar traumes i a establir una relació de confiança amb el món. Aquesta noció de "cura materna" esdevé essencial: "Necessitem un úter social que rebi el nadó, un entramat social que sostingui la vida".
Finalment, el ponent va concloure amb una reflexió sobre el paper del consol com a element essencial de la vida humana: "Els humans són éssers que busquen consol, donar-lo i rebre’n". Segons ell, "el consol no elimina patir, però sí el 'patir perquè es pateix'". En aquest sentit, va evocar les paraules del doctor Amador Nieto: "¿Qué es la ternura? Es el componente más suave del amor, quizás el más elemental, el más necesario".
La sessió es va cloure amb un debat intens i enriquidor, que va posar de manifest l’interès i la vigència del tema en la societat actual.
