El segle XXI ha estat batejat com el “segle de la soledat”. Els profunds canvis socials han erosionat les xarxes comunitàries, que tradicionalment buscaven el benestar col·lectiu, en favor d’un individualisme creixent. Fenòmens com la industrialització, l’èxode rural cap a les grans ciutats i l’augment de l’esperança de vida han provocat un augment de les situacions de soledat a totes les etapes vitals, especialment en la gent gran.
Per fer front a aquesta realitat, ara fa una dècada va néixer el programa Sempre Acompanyats, impulsat per la Fundació ”la Caixa”. Aquest programa pioner s’ha convertit en una eina essencial per acompanyar i empoderar les persones majors de 60 anys, situant-les al centre del seu procés d’envelliment. Només el 2024, més de 2.900 persones van ser ateses gràcies a aquesta iniciativa, i gairebé un 70 % d’elles van percebre una millora en el seu estat emocional.
Les causes de la soledat en la gent gran són diverses, però solen tenir l’origen en canvis vitals significatius, com la jubilació, les pèrdues afectives o l’aparició de problemes de salut. Javier Yanguas, director científic del programa, destaca la importància de gestionar adequadament aquestes transicions: “Afrontar aquests canvis és clau per mitigar els sentiments de soledat”.
Els factors socials i el paper de la dona
A més de les circumstàncies individuals, els condicionants socials també hi tenen un paper determinant. Camino Oslé, experta en gerontologia, subratlla dos factors principals: les limitacions físiques i cognitives i la manca de relacions socials. Aquesta situació és especialment accentuada en les dones, que tenen una esperança de vida més llarga i sovint experimenten un aïllament agreujat quan perden el seu rol com a cuidadores.
L’individualisme creixent i la manca d’espais comunitaris exacerben encara més aquest problema. Isabel Cabrera, professora de la Universidad Autónoma de Madrid, alerta que les ciutats modernes sovint no faciliten el contacte social, amb pocs espais verds o llocs on compartir una conversa. Per la seva banda, el catedràtic Marino Pérez critica la “societat d’individus flotants” que fomenta relacions fràgils i poc significatives.
Un altre factor que dificulta afrontar la soledat és l’autoestereotip d’una vellesa associada a la fragilitat i la inutilitat. Cabrera denuncia que aquests estereotips sovint són interioritzats per les persones grans, generant inseguretats que poden conduir a la dependència o fins i tot a la depressió. Acceptar i normalitzar les emocions negatives és, segons Cabrera, el primer pas per trencar aquesta dinàmica.
La vellesa, una etapa plena de possibilitats
Per a Marino Pérez, també és necessari desmuntar la “tirania de la felicitat” que pressiona les persones grans a mostrar-se sempre contentes, tot i les dificultats inherents a aquesta etapa de la vida. Aquesta narrativa dificulta expressar el malestar i buscar ajuda, perpetuant el sentiment d’aïllament.
La vellesa, sovint amagada per una societat que idolatra la joventut, mereix ser entesa com una etapa plena de possibilitats. Experts com Camino Oslé i Francesc Torralba destaquen la importància d’afrontar l’envelliment amb realisme i il·lusió, garantint que les generacions futures visquin una vellesa digna i plena de vincles significatius. En paraules de Joan-Carles Mèlich: “No és la soledat el que cal témer, sinó l’abandó”.
