CATALONIA SACRA El viatge d’estiu Patrimoni a la Fresca finalitza avui amb les Terres de l’Ebre, i amb la coneixença i visita de les esglésies de les ribes del riu Ebre. Hi ha accidents geogràfics que s’han volgut veure com a elements de frontera, però potser als nostres ulls no ho són. Tot al contrari! Rius que s’han convertit en camins d’unió. Bona mostra d’això és la centralitat que juga, i jugà, la ciutat de Tortosa al llarg del segles i, encara ara, desenvolupa, com a mostra d’aquest esplendorós passat, la mitra ebrenca per les terres més enllà del riu Sénia.
Certament, a les dues ribes del riu Ebre, al seu pas per Catalunya, trobem una munió de temples de tota mena, forma i dimensió. Sobre i al voltant -potser pels camins de sirga- de la gran autopista aquàtica també han passat tot els estils, que van servir per aixecar aquestes esglésies. Fins i tot, pels seus ramals secundaris, l’aigua ha baixat, però les idees han pujat. Com al Delta, on l’aigua i sediments conduïts pel riu han contribuït a expandir coneixement mar enllà.
Per traçar el cercle, amb compàs, d’aquesta ruta d’aigua i terra, el millor és aturar-se a Tortosa. Amb l’agulla sobre la catedral de Santa Maria de Tortosa, podem relacionar tot un territori al voltant del riu i del seu bisbat. Més de 200 quilòmetres separen Tivissa de Peníscola, punts -per dalt i per baix- que marquen aquesta ruta i bisbat.
Santa Maria de Tortosa, catedral i basílica, és de les poques esglésies del recorregut que trobem, gairebé a peu de riu, com el palau episcopal. Un conjunt amb façana barroca i interior gòtic que ens mostra la solera tortosina i ebrenca des del segle XIV al XVIII.
Vorejada per un afluent de l’Ebre, el riu Canaletes -res a veure amb la font barcelonina- i al terme de Gandesa, el Santuari de Fontcalda també és bona mostra de la relació d’aquesta terra amb l’aigua, més enllà del riu. No podem citar el terme i població de Gandesa sense esmentar, com a mínim, i recomanar una detinguda i entretinguda visita a la portada romànica i interior de l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció.
Molt lligada al riu Sénia, és la població d’Ulldecona. El pantà homònim -tot i que instal·lat al terme de la Pobla de Benifassà- fou sufragat pels pagesos de la població del Montsià. La seva església parroquial, dedicada a Sant Lluc, és un bon exemple del gòtic que s’anà introduint a les terres de l’Ebre.
Passat el riu Sénia, continua el bisbat! Entre les estivacions dels Ports -també com comarca- Morella sobresurt amb l’església Arxiprestal de Santa Maria la Major. Temple que alguns s’han atrevit -i potser no anaven gaire desencaminats- en declarar i qualificar “com l’església gòtica més bella del País Valencià”. Només cal arribar a Morella per ratificar-ho o esdevenir uns autèntics pensadors hostils.
Sant Mateu, el poble i el seu temple arxiprestal, ens presenten una parada en el camí cap al mar. La seva església, principalment d’arquitectura gòtica, ens mostra una simplicitat, austeritat i les solucions tècniques arquitectòniques adquirides en el conjunt de la construcció que ens remeten a les edificacions cistercenques.
Ja a la costa, on òbviament ja deixem l’aigua dolça enrere, dos temples mereixen fer-hi parada i als seus pobles, fonda: Benicarló i Peníscola. La primera, Sant Bartomeu de Benicarló, esdevé un bon exemple del fet constructiu barroc del segle XVIII al bisbat tortosí. Ja que la construcció del temple la trobem emmarcada entre el maig del 1724 i l’octubre del 1743.
En canvi, Santa Maria de Peníscola, presenta un conjunt més eclèctic amb intervencions que podem emmarcar des del gòtic al barroc amb mostres renaixentistes. Incloent canvis advocacionals més lligats a la seva història i tradicions més ancestrals.
Els camins de l’aigua -dolça i salada- sovint els trobem farcits d’elements de fe, tradició, patrimoni i art si no per mostra un botó.
(Text: Damià Amorós i Albareda)
