CATALONIA SACRA La nostra sèrie d’articles d’estiu Patrimoni a la Fresca continua per Lleida i més enllà. Hi ha espais que sigui pel que sigui, han aconseguit conservar elements essencials i únics de la seva tradició i identitat -si podem situar-les al mateix nivell, una i l’altra-. Des del coll de la Panadella enllà, s’estén la gran plana del país. Un catifa de colors, una terra treballada i un espai del país que comparteix la seva cultura amb tot aquell que hi passa o fa cap.
No s’atabalin per la calor, sufocant i diabòlica, que pot fer a la plana de Lleida les jornades de juliol i agost. Buscarem alternatives a aquelles dramàtiques i ensofradores prediccions que la meteorologia ens brinda per aquelles dates i en aquelles terres: entrar a les esglésies més fresques de la Terra Ferma!
Tot i que només sigui un titular, hem de considerar els temples cristians -amb solera i història com els que hem seleccionat- com possibles refugis climàtics on a més, podem gaudir d’un espai de calma, espiritualitat i patrimoni. Al cap i a la fi, espais on encara sobreviu la tradició.
A diferència d’algunes altres rutes d’aquesta proposta estival, potser sí que el millor sigui començar per la capital: Lleida. La ciutat sota el turó i el costat del riu guarda un ric llegat patrimonial del seu passat. Un dels seus elements més icònics, deixant de banda lo Marraco, és la silueta de la Seu Vella sobre el perfil urbà de la ciutat. La seva arquitectura, centrada en el claustre, campanar, edificis del canonges i església, esdevé un dels grans exemples i exponents del gòtic a Catalunya. La nuesa de l’espai, a causa de la seva història, ens aproxima d’una forma magistral els preceptes de l’arquitectura que construí Europa.
Per entendre bé la història de la Seu Vella, el seu turó i la ciutat de Lleida, mereix baixar prop de riu. Arribar-se fins al Museu de Lleida, on s’han conservat altres elements patrimonials de la seu i passejar fins a la Seu Nova, però això ja són peres d’un altre paner.
Aquest regust medieval el tornarem a trobar en diversos punts d’aquesta volta. Un d’ells, que ens conforma un magma d’estils i històries, és la Col·legiata de Sant Vicenç d’Àger -important no confondre amb la Canònica de Sant Pere d’Àger!-. Però la tradició, on la podem trobar? Només ens fa falta fer un cop d’ull. Entre el sarcòfag romà -aquest sí que ens ve de Sant Pere-, les talles gòtiques, els elements barrocs, Arnau Mir de Tost, l’orgue… La tradició cau sobre les espatlles de qualsevol que entri per la porta.
Feta aquesta expedició fins a la Noguera, un dels grans eixos de la plana de Lleida és l’A-2, especialment el tram entre la capital i la Panadella -el gran Checkpoint Charlie entre les nostres dues Catalunyes-. Així, des de Lleida, s’inicia el camí per aquesta via del segle XX que encara s’apedaça al segle XXI.
Tàrrega serà la primera parada. La capital de l’Urgell guarda un dels millors exemples d’arquitectura barroca nacional. El temple de Santa Maria de l’Alba, gran obra de Fra Josep de la Concepció, és un punt imprescindible per entendre i comprendre el segle XVII i el barroc en aquest racó de món. Com que no ens fa mandra moure’ns i caminar, mereix arribar-nos fins al principi o fi -segons com sigui- del carrer dels Capellans. Des d’aquell carreró tindrem una de les millors vistes dels volums i nivells del temple targarí, val la pena l’estona, la calor i la fotografia! Entrar és una altra història, sobretot amb els frescos de Josep Minguell.
Reconec que l’A-2 ha de ser la nostra via, però val molt, molt i molt la pena deixar-la per una estona i agafar la C-14, però no per sortir de l’Urgell sinó per portar-nos fins a Verdú. A banda de ceràmica, vi i tota la corrua de tòpics, Verdú guarda un valuós llegat patrimonial i tradicional a l’església de Santa Maria. Terra lligada al Cister, sigui pobletà o vallbonenc, però lligada, també, a la Segarra i propera a la vall del Corb.
Tornats al camí marcat per l’autovia, travessem l’Urgell i arribat a la Segarra, just a la seva capital. Entre la calor, el sequer dels camps de cereal segats i la monumentalitat de Cervera, tot agafa un aire i caràcter diferent. El portentós campanar de Santa Maria serà el nostre far. Un element que només s’amaga des de dins del temple. On una sensació, també amb un aire i caràcter diferent ens ve a buscar. Potser els aromes de la Passió – la moderna i la medieval-, les restes de l’Aquelarre, la Festa Major, l’aire de mar o elements més físics com el seu conjunt de sepulcres, els retaules de Sant Andreu o del Sant Misteri i la Mare de Déu del Coll de les Savines. En tot cas, Cervera i la Segarra!
Aquest viatge té un punt final: la Panadella, però ens desviarem força prop i acabarem allà. Sense sortir de la demarcació, un fa cap a l’Escorial de la Segarra. El Santuari i convent de Sant Ramon és la clau de volta de la tradició. No per la seva arquitectura, tampoc pel gran claustre o valor patrimonial. La tradició, si fa falta mesurar-ho d’alguna forma, s’ha de mirar a través de la popularitat i la seva eina, almenys en entorn rurals i religiosos, això ho marquen els exvots. En aquest cas, només cal demanar permís per entrar, la comunitat de la Mercè -establerts al convent des de la seva fundació- mostren aquells racons conventuals farcits de devoció popular.
D’aquí, Sant Ramon i Lleida, només ens queda tornar per on hem vingut o deixar-nos anar i seguir descobrint el llegat dels nostres avantpassats en els seus racons i raconets, d’aquest nostre país.
(Text: Damià Amorós i Albareda)
