CATALONIA SACRA El nostre viatge pel Patrimoni a la Fresca d’enguany ens situa a Girona, per conèixer monestirs, capelles, esglésies o basíliques. Moderna dels segles XVII i XVIII, no pas contemporània. Fet aquest aclariment, comencem aquest viatge pels temps del Renaixement i del Barroc a través dels termes vinculats a la vegueria gironina. Una terra on la història ha deixat alguns dels grans heats del patrimoni cultural nacional amb les seves aportacions, més o menys conegudes, vinculades a les arts de l’edat moderna.
La feina d’institucions, administracions i entitats -públiques i privades-, amb esforç, treball i dedicació, han aconseguit convertir el Renaixement i el Barroc en elements que podem vincular directament amb la zona d’influència de Girona. Literatura, art, arquitectura, humanitats, música… testimonis d’un temps que va expandir-se per un territori.
Com que no ens agradaria ser previsibles, allò que podria semblar el primer, conjunt episcopal gironí, ho deixarem pel final. Començarem, doncs, amb aquesta finta geogràfica a Ripoll. Bressol del país, amb la seva estellar conjugació romànica – el conjunt monacal de Santa Maria de Ripoll – fou adaptat al llarg dels segles XVII i XVIII als gustos de l’època. D’aquell temps ens queden restes com l’edifici de la Cort del Vicari, seu de l’actual Ajuntament de Ripoll, o la capella de la Congregació de la Immaculada Concepció, un edifici construït al segle XVII, annex a l’església de Sant Pere, al costat del mateix monestir de Santa Maria de Ripoll.
No gaire lluny de Ripoll, remuntant el Ter, arribem a Sant Joan de les Abadesses. Com Ripoll, el bell i interessant conjunt medieval guarda algunes sorpreses barroques. Una d’elles és la capella dels Dolors -o del Santíssim-, d’època barroca, amb cúpula i elements decoratius de Josep Moretó, amb intervenció, en l’obra, del seu germà Jacint. Al museu del monestir també trobem bones mostres d’art dels segles XVII i XVIII, una visita al conjunt bé val arribar als dominis del Comte Arnau.
Una de les millors esglésies, o conjunts, del Barroc a les comarques de Girona segurament és Sant Esteve d’Olot. Tot i les pèrdues patrimonials de la Guerra Civil Espanyola, el conjunt olotí ens presenta elements d’escultura, orfebreria, pintura, retaulística o tèxtil de primer nivell nacional. A banda de les obres d’Amadeu o Costa, a Olot trobareu un Greco. Una de les diverses versions de Crist abraçat a la creu produïdes pel grec, esdevé un dels elements centrals del patrimoni religiós de la capital de la Garrotxa.
Ens falta un convent per fer un trident… així, que baixant cap a la plana i la costa, una bona idea és aturar-se a Breda -fa uns anys coneguda per interpretar el paper de Ventdelplà en la sèrie homònima de Televisió de Catalunya-. El conjunt benedictí de Sant Salvador de Breda, avui tot molt fragmentat i fins i tot emmascarat entre el nucli urbà de la població, era un conjunt destacat pels monjos negres a la Catalunya Vella. La seva pinzellada barroca és un conjunt de teles d’Antoni Viladomat.
Deixant la Selva, pujant cap a l’Empordà, tots els camins ens condueixen cap a Castelló d’Empúries i la seva basílica de Santa Maria -o com agrada allà, la catedral de l’Empordà-. Que el gran bosc gòtic no ens faci perdre el nostre barroc nord!
Destaquen, a Santa Maria, construccions com les grans capelles de la Puríssima Sang i la de la Verge dels Dolors, així com la nova sagristia o fragments de retaules, alguna tela dels segles XVII i XVIII i elements d’orfebreria de força qualitat i interès.
Un cop fetes la Seca, la Meca i les valls d’Andorra gironines, ja és hora d’arribar a la capital -administrativa i episcopal- d’aquestes terres.
La primera parada a la capital ha de ser l’església de Sant Feliu. A les seves entranyes, entre vestigis del passat pagà i cristià de Girona, hi rau la capella de Sant Narcís. Una apoteosi de l’últim barroc, amb presència d’alguns dels protagonistes més destacats d’aquell moment.
Per acabar, com ja hem avançat al principi: la catedral de Santa Maria de Girona. Un temple amb interior gòtic i façana i campanar barrocs, sobre el seu pedestal escalonat, amb 90 esglaons de pedra nummulítica o, més coneguda, com pedra de Girona. Temple on el Rector de Vallfogona predicà en les exèquies de Felip III o en Bonifàs hi deixà l’impressionant conjunt del llit de la Mare de Déu.
No podem passar per alt el fet contemporani, aquest sí, de la presència eterna -més de mil anys- de la vida monàstica a Sant Daniel. Potser no és un espai ple de daurat, formes sinuoses o volutes a tort i a dret, però l’esperit, com en el seu arxiu, el trobem ben present.
Més enllà dels tòpics de la Catalunya Vella i els de la Costa Brava o Empordà, podem comprovar empíricament, la presència d’una tradició renaixentista, barroca o moderna -com vulguem dir-ho- en aquestes comarques del país.
(Text: Damià Amorós i Albareda)
