(Bernabé Dalmau –Abadia de Montserrat) La recent elecció a abat de Montserrat del pare Manel Gasch ha tornat a posar sobre la taula una certa admiració o enveja entre els fidels de casa nostra envers l’autonomia de les comunitats monàstiques. El dret els reconeix una exempció respecte al bisbe diocesà, i els seus membres elegeixen –després de discerniment i amb gran sentit de responsabilitat– el seu propi pastor.
(Bernabé Dalmau) El recent traspàs del monjo de Montserrat Hilari Raguer posarà en gran relleu la seva aportació a la historiografia civil i eclesiàstica de la primera meitat del segle XX. Ha estat un treball realment de benedictí el que la seva vida longeva ha propiciat de dur a terme, sempre amb l’afany de vindicar algunes figures singulars.
(Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat) Un bisbe em demana que doni a conèixer les reflexions que, d’una manera informal, he intercanviat amb ell a peu dret. La meva reacció ha estat espontàniament la d’Elisabet davant la Mare de Déu: “Qui sóc jo perquè...?”. Però també em sap greu “desobeir” la petició d’una persona que parla sincerament i que té, com poques, una visió molt completa de l’Església de casa nostra.
(Bernabé Dalmau. Monjo de Montserrat) Des que tinc ús de raó bíblic i litúrgic –d’això ja fa sis dècades– he sentit les dificultats de molts a trobar en l’Escriptura i en la litúrgia la font de la seva espiritualitat. Jo mateix, com tot cristià, n’he hagut de fer constant aprenentatge. Davant d’aquesta àrdua empresa, al llarg dels segles i encara ara hi ha qui ha buscat substitutius. Sabem com les devocions van entrar en la litúrgia o l’han reemplaçat. La modificació no ha estat sempre de caire sentimental sinó sovint, i més avui dia, ideològic.
(Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat). Començo amb una citació llarga perquè em sembla d’un gran clarividència. La va escriure, per als seus fidels de Grècia, l’exarca català Manuel Nin:
(Bernabé Dalmau-Monjo de Montserrat) En l’última sessió de treball del recent sínode amazònic, el 26 d’octubre, el papa Francesc comentà que, encara que no sigui preceptiva la publicació d’una Exhortació apostòlica postsinodal, ell pensava escriure-la i que la publicaria molt aviat.
(Bernabé Dalmau / Abadia de Montserrat) El cinquantenari del traspàs del monjo Anselm Ferrer i Bargalló (1882-1969) ha servit per revalorar la seva personalitat musical, forjada a Roma i a Nàpols i exercida a Montserrat com a compositor i mestre de l’Escolania (1911-1933).
(Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat). La solemnitat del Corpus ens invita a valorar el do del sagrament de l’altar, el memorial de la mort i de la resurrecció de Jesucrist. A viure’l i a expressar-hi el màxim respecte. Des dels orígens medievals, aquesta festa occidental ha estat marcada per la himnografia composta per sant Tomàs d’Aquino. No hi ha Corpus sense que, en llatí, en traduccions més o menys fidels o en perífrasis, es canti l’himne Pange, lingua, amb el final Tantum ergo mentre hom encensa el Santíssim Sagrament.
