(Joan Gómez i Segalà -Direcció General d'Afers Religiosos) Manuel Delgado Ruiz (Barcelona, 1956) és catedràtic d'antropologia a la Universitat de Barcelona. Des de 1986, és professor d’Antropologia Religiosa al Departament d’Antropologia Social de la UB. Director del grup de recerca consolidat GRECS, Grup de Recerca en Exclusió i Control Socials. Aquest 2020, ha estat designat membre del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa.
Quina és la vostra aproximació al fet religiós?
La perspectiva amb la qual treballo no té un interès especial en la creença. La fe no és objecte de la meva competència. M’interessen les pràctiques, és a dir, com la religió s’expressa en rituals, que contemplo com a fenòmens socials, independentment que puguin tenir una dimensió transcendent.
Quins temes religiosos heu estudiat?
La meva tesina abordava els ritus de sang, les festes cruentes com les empaitades d’ànecs i els correbous, i d’aquí vaig passar a estudiar la violència religiosa i, concretament, la violència antireligiosa, com la bullanga de 1835:
El dia de Sant Jaume
de l’any trenta-cinc
hi va haver bullanga
dintre del Torín;
van sortir sis toros
tots van ser dolents:
això va ser la causa
de la crema de convents.
Vaig desplaçar el tema de la violència ritual contra animals a la que s’adreça contra col·lectius en determinats contextos històrics. Però el tema té continuïtat: la violència se sol exercir de manera ritualitzada. De fet, la violència anticlerical sempre es va exercir d’una manera extremadament cerimonial. Eren autènticament formes de litúrgia.
No es podia matar de qualsevol forma.
Caldria recuperar martiriologis i agrupar estudiants que estiguin en condicions d’apreciar les formes de violència ritualitzades. No es podia cremar de qualsevol manera: els atacants compartien el sistema de representació d’allò que atacaven.
Aquesta violència es manté? Contra qui?
I tant que es manté aquesta violència ritual! I gairebé resulta igual contra qui va dirigida. A la meva tesi doctoral mantenia que l’anticlericalisme era una forma d’antisemitisme de desplaçament. En el fons, tota la retòrica contra el clergat catòlic era la mateixa que s’adreçava contra els jueus. S’estableix un culpable, a qui calia castigar, empaitar, expulsar o exterminar. La islamofòbia actual és víctima d’una mecànica semblant. Anticlericalisme, antisemitisme i islamofòbia són fenòmens emparentats.
Com s’ha de fer front a aquesta violència?
És que no s’hi pot fer res perquè ens trobem davant d’un mecanisme social que en situacions de crisi busca un culpable, feble i vulnerable, a qui atribuir-ne la responsabilitat i, en conseqüència, sotmetre a alguna mena de repressió. No estem parlant d’un fenomen polític concret, sinó d’un fenomen vinculat directament al costat pervers de la vida col·lectiva.
Quin paper hi tenen les víctimes?
En la mesura que la violència ritualitzada es basa en prejudicis, allò que facin les suposades víctimes és irrellevant. Si aquestes efectuen alguna actuació que afecta el seu prestigi, serà utilitzat en contra seva, mentre que si rebaten el prejudici, seran ignorades. Recordem com la conspiració judeo-maçònica-comunista-internacional, que esgrimia el franquisme, implicava aquesta indistinció del col·lectiu assenyalat.
Quines altres recerques heu fet sobre religió?
El Grup de Recerca en Exclusió i Control Socials ha investigat recentment un àmbit molt proper a la religió, com és el de la festa, analitzant el procés de desaparició de les fogueres de Sant Joan a Barcelona. També hem analitzat la relació entre els manters i la muridiyya, un corrent del morabitisme. Més recentment estem treballant amb els bayfal, corrent heterodox del muridisme. No es pot deslligar la venda ambulant de certes pràctiques i associacions religioses. Hi ha una dimensió mística rere una activitat tan prosaica com vendre al carrer, que no es pot separar.
Què té a veure tot això amb exclusió i control socials?
En la recerca, que ha rebut el suport de la Direcció General d’Afers Religiosos, destaca el paper que té la religió com un factor que permet articular-se i adaptar-se a condicions extremadament dures. La religió, que tan mala reputació té entre segons quins col·lectius, molt sovint esdevé un instrument de resistència. Pot ser tant un mecanisme d’acomodació, com és el cas del pentecostalisme entre els gitanos de Sabadell, com també una forma d’organitzar-se davant de la persecució policial, en el cas de bona part dels musulmans de Salt. La religió pot ser instrument de dominació però també d’emancipació. Els més assetjats poden trobar en la religió tant una forma d’adaptació com de resistència. L’expansió de l’Església de Filadèlfia s’ha d’entendre com un mecanisme que permetia restaurar fragments de la vida social que havien estat pràcticament destruïts per l’expansió de la pandèmia de la droga. Vist des d’un punt de vista teòric, en el pentecostalisme no s’aprecia aquest rol, però en analitzar l’assistència al culte com una forma d’adaptació a la crisi, veus que hi ha més que creença o mística: hi ha societat.
Quina serà la vostra aportació al Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa?
Observo aquests fenòmens des d’una perspectiva que no és espiritual, sinó social, la qual cosa no és incompatible. A classe, he de convèncer els alumnes que la fe no és el nostre objecte d’estudi. Jo no puc avaluar la fe de les altres persones, sinó que he de fer entendre que no hi ha creences falses. Per a aquesta perspectiva cal una obertura segons la qual totes les religions impliquen alguna forma de veritat, en la mesura que no es pot explicar la seva existència si no és per les seves virtuts per existir col·lectivament.
Tenir o no tenir una fe religiosa condiciona com ens aproximem a la realitat?
A La ideologia alemanya, Marx i Engels retreuen la crítica que fan els hegelians d’esquerra, en el sentit que la religió no pot ser acusada d’haver enverinat l’esperit de ningú perquè les persones tenen les creences i les conviccions en funció de les circumstàncies vitals, i no pas d’inspiracions sobrenaturals.
Què singularitza la religió segons la tradició marxista?
Des de la tradició marxista, la religió no és més que una forma específica d’ideologia que presumeix que els seus referents són de naturalesa extramundana, però la gran aportació de Marx, i abans dels hegelians, és que la religió ha de ser entesa com una forma d’ideologia i, per tant, no és intrínsecament diferent que l’ecologisme, per exemple. Un dogmàtic catòlic, jueu o musulmà és incapaç d’entendre el punt de vista de l’altre exactament com un dogmàtic ecologista, feminista o marxista. Això no és característic dels fanàtics religiosos, sinó de tots els qui es creuen que la seva veritat és l’única.
Quins temes ha de tractar el Consell Assessor?
El Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa hauria de trobar la manera d’incidir en la realitat més immediata. Des de la meva experiència de la Comissió d’Immigració del Parlament de Catalunya, hi ha circumstàncies, poc habituals però molt escandaloses, en les quals s’incompleixen els principis que orienten la societat. El problema no és que hi hagi minories incompatibles, sinó que de vegades qui són incompatibles amb aquests valors són els que manen i els que escriuen. En aquest sentit, la criminalització dels muridites des d’un diari o un atac contra algú per motius religiosos hauria de suscitar una reacció. No podrem opinar sobre tot, però sí sobre algunes circumstàncies que mereixen que el Consell Assessor faci sentir la seva veu.
