A.M. Albareda i J.Massot i Muntaner, historiadors i monjos montserratins, en la seva Història de Montserrat, situen l’any 1025 com a data de referència fundacional del monestir de Santa Maria de Montserrat per la presència d’uns monjos de santa Maria de Ripoll enviats per l’abat Oliba. En un primer moment, aquests monjos s’instal·laren en una de les esglesioles que Guifré el Pilós (+897) havia donat, junt amb altres tres, a Ripoll anys enrere quan el seu fill entrà de monjo de Ripoll. Com diu el pare J.C. Laplana en el seu llibre “Montserrat. Art i història” “moltes coses gran neixen molt petites; així són els inicis de Montserrat”.
La llegenda situa la construcció a la fi del segle IX de l’esglesiola que més endavant seria el monestir de Santa Maria, més concretament l’any 880 o 888. Al marge de la llegenda, no es pot precisar la data real de la construcció d’aquesta esglesiola. Anselm M. Albareda i J.Massot i Muntaner suggereixen que, amb garantia de probabilitat, que pot datar-se entre els segles VI i IX. El que sí que es pot determinar l’evolució d’aquesta ermita o esglesiola en el segle IX.
La primera referència documental indirecta a aquesta esglesiola és una escriptura de l’any 888. El 20 d’abril de l’any 888 el comte de Barcelona Guifré el Pilós assistí a la consagració de l’església del monestir benedictí de Ripoll que ell mateix havia fundat nou anys abans. En ocasió d’aquest esdeveniment el comte Guifré, a més d’objectes preciosos donà el seu fill Radulf al monestir de Ripoll perquè en fos monjo. En l’acta de donació s’esmenta que el comte lliure a aquest monestir, entre altres béns, “les esglésies de Montserrat, les que estan dalt de la muntanya i les de baix, amb el seu territori” (Et in alio loco in ipsa Marcha locum quem nominant Monte Serrado, ecclesias que sunt in cacumine ipsius Montis vel ad inferiora eius, cum ipso alode). A partir d’aquests moments el mot ecclesiae definirà les capelles cedides a Ripoll. Aquestes esglesioles es trobaven en el territori que el comte Guifré havia conquerit als sarraïns. En cap cas, el comte Guifré fou el fundador d’aquestes esglesioles montserratines.
En el document de donació no s’esmenten els noms d’aquestes esglesioles, però, per unes referències posteriors, es sap que una d’elles estava dedicada a la Mare de Déu. Aquesta petita esglesiola d’advocació mariana evolucionà posteriorment en l’actual monestir i santuari de Santa Maria de Montserrat. És molt probable que aquestes esglesioles, en aquells anys fossin uns edificis enrunats perquè havien estat sota el domini dels sarraïns durant molts anys. Segons alguns indicis, la construcció d’aquestes esglesioles podrien ser anteriors al segle IX; fins i tot algú ha parlat del segle VI, però no hi ha dades que confirmen aquesta possibilitat. El pare Anselm M. Albareda suggereix que no fora inversemblant que aquestes capelles, i concretament la primitiva esglesiola de Santa Maria, fossin erigides en l’època visigòtica. Si fos així, aquesta església havien d’haver estat construïdes abans de l’any 711 quan començà la invasió dels sarraïns. El nom d’alguna d’aquestes ermites, en concret Sant Iscle, sant màrtir cordovès conegut en castellà com Acisclo i germà de santa Victòria, podria especular-se que la seva construcció podria relacionar-se, en quant a la seva datació, a les migracions de cristians produïdes fugint dels territoris visigòtics ocupats pels sarraïns entre 711 i 720.
Durant uns quants anys no hi ha cap notícia referent a les esglesioles que el monestir de Santa Maria de Ripoll a la muntanya de Montserrat fins a l’any 933 el monestir de Ripoll volgué confirmar amb el comte de Barcelona Sunyer (+947) la situació de les seves propietats a la muntanya de Montserrat. Per aquest motiu es redactà un nou document on s’esmenten per primer cop els noms d’unes esglésies situades a la muntanya de Montserrat. Aquestes eren: Santa Maria i Sant Iscle, a dalt de la muntanya; i Sant Pere i Sant Martí a la part inferior. Actualment, de totes aquestes esglesioles només perduren les dues primeres: Santa Maria que en el temps es transformà en monestir i la de Sant Iscle avui integrada en jardí del monestir. No se’n sap res de les altres dues esglésies. S’especula que Sant Pere es convertí en l’actual parròquia de Monistrol de Montserrat. De l’altra, Sant Martí, no se’n sap on era.
Un segle més tard, el 982, el rei franc Lotari confirmà a Seniofred, abat de Ripoll, les possessions d’aquest monestir i, en la llista de béns, s’esmenten les ecclesiae de Montserrat especificant que unes estan en la part baixa de la muntanya i les altres en la part alta: “In Monte serrato alodem cum Ecclesiis sanct Petri et sancti Martini, et in cacumine Montis serrati sanctae Mariae et sancti Aciscli”.
Respecte la forma que tenia aquesta primitiva esglesiola el pare Josep de C. Laplana indica que pot agafar-se com a model de referència l’actual ermita de Sant Iscle prescindint dels elements romànics afegits posteriorment. Segons la descripció de l’ermita de Sant Iscle i de Santa Victòria, feta per l’oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, aquesta esglesiola és un “edifici d’una nau amb coberta de volta de mig punt; ampliada a la banda de llevant amb un absis semicircular llis, on s’obre una finestra de doble esqueixada. L’absis va cobert amb volta de quart d’esfera i s’uneix a la nau mitjançant un ressalt que fa la degradació entre els dos elements arquitectònics. A banda de migjorn hi ha un petit cos d’edifici adossat, que hauria fet les funcions de sagristia i que fou afegit a la capella posteriorment”. La façana de ponent també està molt modificada; és el lloc on s’obre la porta i sobre la qual hi ha tres obertures esglaonades (l'única que dona llum a l’interior de l’esglesiola és la central; les laterals es disposen a manera de capelletes). Tant la porta com les obertures són rematades amb arcs de mig punt. Hi ha un petit campanar d’espadanya coronant la façana. El parament exterior és recobert amb argamassa, però hi ha llocs on és visible i es poden observar blocs de pedra de mides voluminoses, disposats en fileres. A l’interior el parament ha estat enguixat.
Així, les primitives esglésies devien ser similars a les esglesioles preromàniques de l’entorn montserratí com Sant Hilari d’Abrera (construïda sobre una vil·la romana en els segles VI i VII reedificada en els segles IX i X); la de Santa Margarida Saplanca (coneguda també com del Cairat en el terme municipal d’Esparreguera) o de Sant Pere del Brunet (ermita situada prop d’un mas que es troba a la carretera de Manresa a can Maçana en el terme de Sant Salvador de Guardiola ).
