Sic transit gloria mundi

És a dir: Així passa la glòria del món. O la vanitat, el poder i els diners no duren eternament, ja que passen i s’acaben. Per això, ¿de què serveix aconseguir més i més diners d’una manera fraudulenta si després, com ha dit el papa, al darrere d’un enterrament mai no veiem un camió de mudances?

Això deu pensar ara (suposo) el rei emèrit espanyol, ja que la glòria i la fama que va tindre en el seu moment, pot resumir-se en aquesta frase: “Sic transit gloria mundi”. I és que malgrat la glòria del passat, quan el rei emèrit feia i desfeia al seu gust amb unes comissions aconseguides d’una manera fraudulenta i amb un enriquiment il·lícit, ara tot això ha quedat al descobert. Ja el diari The New York Times, el setembre de 2012, destapà per primer cop els suposats negocis irregulars de Joan Carles, tot fent públic que l’aleshores rei d’Espanya “acumulava una fortuna de 1800 milions d’euros de dubtosa procedència” (El Nacional, 22 de juliol de 2020).

Per això, davant els diversos escàndols de corrupció d’alguns politics, el 13 de febrer del 2016, el papa Francesc deia: “El santuari de Déu no són els diners sinó la vida dels seus fills, especialment dels joves sense futur i dels ancians oblidats en tants racons”. Amb valentia, el papa continuava així: “El santuari de Déu són les famílies que necessiten dels mínims necessaris per a poder construir-se i alçar-se. El santuari de Déu és el rostre d’aquells que surten als nostres camins”. I el 14 de febrer de 2016, el papa denunciava amb valentia una pràctica ben freqüent entre molts polítics: “No es pot tenir pa a base de la suor de l’altre”. Per això el papa Francesc ens exhorta a elegir entre “la lògica de la corrupció i de l’avarícia, que s’infiltra pertot arreu, i la de l’honestedat”.

El rei Joan Carles, investigat per la justícia, que estava a dalt de tot fa uns anys, ara deu pensar: “Sic transit gloria mundi”. I és que la fortuna que ha aconseguit amb les seves “operacions” financeres no se l’emportarà, com diu el salm 48:18, “quan es mori no se l’endurà, no el seguiran les seves riqueses” (Ps 48:18). Per això el salm 61 denuncia l’avarícia dels rics: “No us refieu dels diners mal adquirits, no us il·lusioneu amb béns robats; si augmentàveu les riqueses, no hi poseu el cor” (Ps 61:11). D’aquí que el salm 100 blasmi “els homes fraudulents” (Ps 100:7). A més, el poder que el rei emèrit tenia, i del qual se n’aprofitava, s’ha esfumat.

Pel contrari, la Paraula de Déu elogia els governants que “porten les coses de palau amb honradesa de cor” (Ps 100: 2) i els qui no es proposen “aconseguir cap objectiu innoble” (Ps 100:3), i també els homes “de conducta irreprensible” (Ps 100:6). Per això, suposo, el rei emèrit bé deu pensar: “Sic transit gloria mundi”.

Si els polítics i els reis seguissin el salm 100 en les seves actuacions (un salm que denuncia la corrupció i exalça l’honradesa), segur que governarien d’una altra manera, mirant per damunt de tot pel benestar dels ciutadans i no pels seus propis interessos. Només una cosa més que demostra la poca altura moral de la majoria dels diputats del Congrés: només un d’ells, Odón Elorza, durant l’estat d’alarma va renunciar a les dietes que li corresponien pel desplaçament i allotjament a Madrid. Els altres 349 diputats, malgrat que tenen un sou base gens menyspreable de 2.981,86 euros mensuals (un sou que ni de lluny disposen la majoria dels ciutadans), tenen dret a un complement mensual per “afrontar les despeses que els originin l’activitat de la Cambra”. Doncs, bé, malgrat que hi havia l’estat d’alarma, amb una activitat mínima del Congrés, només un dels diputats va renunciar a les dietes. “Homes fraudulents”?