Per l'actualitat del tema, reproduïm aquí el text aparegut al blog de l'advocat Cinto Amat els dies 20 i 22 de juliol l'any 2005.
______________________
Fracàs de les representacions i desesper de les masses.
Aquests dies es donen explicacions de tota mena sobre el fenòmen del terrorisme islamista, buscant alguna raó que ens ajudi a entendre’l en les seves causes, i que per tant ens ajudi també a prevenir-lo i eradicar-lo. Una aportació que trobo que val la pena subratllar en aquest moment, des de l’òptica de la psicoanàlisi, és la del profesor de la Universitat de Paris VII, el tunisià Fethi Benslama, amb la seva obra "La psychanalyse à l’épreuve de l’Islam” (2002), un intent de sotmetre la religió de l’Alcorà a les raons de l’inconscient, tal com va fer Freud amb el Judaïsme i el Cristianisme.
Les causes d’aquest terrorisme es troben parcialment exposades, pels sociòlegs i els politòlegs fonamentalment, atenent als conflictes en presència, sobretot els conflictes bèl-lics, i a la història política i de les categories socials i religioses en els països islàmics. Completant aquestes explicacions, l’aportació de F. Benslama apunta a la traducció de la crisi de l’Islam en el món del subjecte individual, i de la comunitat intersubjectiva islámica, posant en evidència les conseqüències d’aquesta deconstrucció que poden arribar a l’alienació i a la violència més irracionals.
Tres són els eixos fonamentals sobre els que pivota l’aportació de Benslama:
1.- La fractura de la modernitat
Les causes d’aquest terrorisme es troben parcialment exposades, pels sociòlegs i els politòlegs fonamentalment, atenent als conflictes en presència, sobretot els conflictes bèl-lics, i a la història política i de les categories socials i religioses en els països islàmics. Completant aquestes explicacions, l’aportació de F. Benslama apunta a la traducció de la crisi de l’Islam en el món del subjecte individual, i de la comunitat intersubjectiva islámica, posant en evidència les conseqüències d’aquesta deconstrucció que poden arribar a l’alienació i a la violència més irracionals.
Tres són els eixos fonamentals sobre els que pivota l’aportació de Benslama:
1.- La fractura de la modernitat
La mutació moderna, des del Renaixement, comporta necessàriament una “cesura“ (“césure” segons el terme original, com equivalent a fractura, dissociació) dels ancoratges d’identificació, com una característica esencial de la modernitat. Es tracta d’un fenònem sistèmic. Considera Benslama que es produeix una mutació en la civilització cada vegada que els canvis afecten els elements constitutius dels conceptes de “temps”, “plaer o gaudi”, “alteritat”, “mort” i” “veritat”. Aquesta “cesura” produïda per la mutació en el decurs de la civilització es consolida seguint un procés d’evolució que porta a la transformació de la subjectivitat humana, procés del que el mateix Occident encara no n’ha sortit. A hores d’ara ignorem si la humanitat ha conegut una mutació d’aquesta envergadura en l’ordre de la subjectivitat, ja que la història i l’antropologia, la historicitat dels modes de “ser subjecte”, encara està per fer.
2.- La revocació subjectiva
Quan aquesta “cesura” moderna de les identificacions es produeix de manera precipitada, sense el “treball de la cultura” corresponent, es transforma en un procés desastrós de “revocació subjectiva” a gran escala que desencadena el “desesper de les masses” que és més i més devastador quan es conjuga amb la misèria dels espais físics de l’existència. Però la causa profunda cal situar-la en la pèrdua dels ancoratges inconscients individuals-col-lectius i es traduex en la por identitària a perdre el rostre o la imatge (“la face ou la figure” en els termes originals, àmbits conceptuals familiars en l’Islam per a designar l’essència de la persona). “La revocació subjectiva” es sinònim de formes de destitució massiva que es produeixen quan els homes s’adonen que les condicions del seu món ja no poden explicar-se d’acord amb la seva idea de veritat subjectiva. La vergonya de ser un “home revocat subjectivament” porta a capgirar el present per buscar a l’altre cantó l’origen com a paradís inaugural de la veritat, és a dir, un moviment regressiu davant la interrupció provocada per la mutació. El terme “cesura”, en el sentit indicat, el manlleva Benslama de Hölderlin, i la seva significació la relaciona directament amb uns versos de la Setena Elegia de Rainer M.Rilque :”Retorn misteriós del món als desheretats, als qui ja no pertany allò que era i tampoc el que s’acosta, perquè fins el més proper resta lluny per als homes”. Moment de buidor total en què falla tota articulació, tota alternança.
3.- El desesper de les masses.
3.- El desesper de les masses.
Un tal desesper, doncs, pot expressar-se en un moviment de regressió de les formacions humanes cercant configuracions arcaiques, individuals i col-lectives, que tradueixen obertament el ressentiment identitari i que apel-len a una reparació col-lectiva de la imatge incriminant l’altre, la minoria o la comunitat veïna, a qui consideren responsable d’aquest procés de pèrdua de la pròpia imatge. L’agressivitat que se’n deriva tindrà com objectiu destruir el rostre de l’altre.
4.- El repte de la modernitat
Benslama és conscient que aquest concepte de “desesper de les masses” no és un concepte sòcio-polític homologable, però conté una funcionalitat prou clara des del punt de vista del fracàs de la subjectivitat respecte de les seves representacions identitàries, del propi criteri de veritat. Per aquest mateix procés de “cesura” ha passat l’Occident als inicis de la modernitat, amb la pèrdua de la funció de mediació del llenguatge pel que fa a les representacions que s’havien tingut per immutables durant els segles anteriors, però el que determina la condició del subjecte modern a Europa és que amb aquesta ruptura es va produir una reinvenció de la funció de mediació del llenguatge, sobretot en el camp polític.
En el terreny de l’islamisme, en canvi, el context és totalment diferent. La invenció del subjecte modern a Europa és el resultat d’una llarga gestació històrica, puntejada per mutacions i crisis múltiples al llarg de segles; des del Renaixement, en tots els camps de la civilització l’obra de transformació ha requerit l’esforç repetit de nombroses interpretacions. Res d’això s’ha donat en el terreny de l’Islam. La seva entrada en el món històric ha estat brutal, centrada en la lluita contra el colonialisme, sense oportunitat per a l’esforç d’interpretació. La recepció de la ciència i de la técnica no s’ha produït seguint un procés inventiu d’integració sinó d’una manera passiva i fascinada, com si els sabers baixessin del cel. En absència de tota funció crítica, sense acompanyament ètic i estètic, es pot dir que aquesta modernització s’ha fet sense el necessari “treball de la cultura” (“Kulturarbeit”, segons l’expressió de Freud).
Entre el S. XV i la primera meitat del S.XIX l’Islam va passar per un llarguíssim període de decadència. Coincidint amb la lluita contra el colonialisme, el món àrab va experimentar un desig de modernitat que es va transformar en una mena de renaixença amb predomini de les forces de progrés que van dominar ideològicament la societat fins a l’emancipació del colonialisme. Però durant els anys seixanta les famílies rentistes del petroli van descobrir que aquesta renaixença constituïa un perill per a la seva existència, i aprofitant-se de la guerra freda, de les contradiccions del procés de transformació i dels errors estratègics dels progressites, van finançar el sorgiment de moviments islamistes radicals, per destruir les forces de llibertat i suspendre la interpretació dels textos antics difonent els seus propis valors. Destruïda l’esquerra, la reivindicació política va degenerar en una formació armada emocionalment, la ideologia religiosa amarada de la nostàlgia de l’Edat d’Or. Fabricar la mentida amb el sagrat i el diner: heus aquí la proesa ideològica de les famílies rentistes del petroli, sobretot de la saudí (Aràbia Saudí és l’unic país del món que porta el nom de la familia propietària, la Saüd). El Wahabisme, una de les branques ultraminoritàries de l’Islam, quasi una secta, ha esdevingut, amb els mitjans que li dóna la riquesa del petroli i amb la protecció de l’amic americà, la força predominant, fonamentalista, oposada a l’Islam de les llums, difusora a través dels moviments islamistes d’una concepció literal de la religió, penetrada per la idea d’un Déu vengador que demana cada vegada més renúncies. I des de Freud sabem que la renúncia pot generar reivindicacions pulsionals, repressió i comportament sacrificial.
En aquest context exposat per F. Benslama s’entenen molt millor les conseqüències de l’adoctrinament sobre els joves dels ideòlegs islamistes. El mateix Sami Naïr, en un article d’ahir (“Guerra de identidades en Londres”) ho ha denunciat : ”Los ideólogos del terrorismo internacional de inspiración religiosa saben cómo hablar a estos jóvenes, cómo sumirles, primero, en el estado de ánimo de la rebeldía, luego de la fe, y finalmente del sacrificio”. Davant el desesper per la pèrdua de les identitas, sense treball cultural efectiu d’integració en les societats europees d’acollida , sense valors de pertinença comuna (la interculturalitat és una engany i una evasió del vertígen d’aquest problema que nega el dret a anar cap a una societat comuna, com denuncia també Sami Naïr), només els queda trobar una identitat substitutiva: “En realidad la fuerza de Al Qaeda radica en que les proporciona una identidad sustitutiva y sitúa su combate en el plano de dicha entidad”.
En el terreny de l’islamisme, en canvi, el context és totalment diferent. La invenció del subjecte modern a Europa és el resultat d’una llarga gestació històrica, puntejada per mutacions i crisis múltiples al llarg de segles; des del Renaixement, en tots els camps de la civilització l’obra de transformació ha requerit l’esforç repetit de nombroses interpretacions. Res d’això s’ha donat en el terreny de l’Islam. La seva entrada en el món històric ha estat brutal, centrada en la lluita contra el colonialisme, sense oportunitat per a l’esforç d’interpretació. La recepció de la ciència i de la técnica no s’ha produït seguint un procés inventiu d’integració sinó d’una manera passiva i fascinada, com si els sabers baixessin del cel. En absència de tota funció crítica, sense acompanyament ètic i estètic, es pot dir que aquesta modernització s’ha fet sense el necessari “treball de la cultura” (“Kulturarbeit”, segons l’expressió de Freud).
Entre el S. XV i la primera meitat del S.XIX l’Islam va passar per un llarguíssim període de decadència. Coincidint amb la lluita contra el colonialisme, el món àrab va experimentar un desig de modernitat que es va transformar en una mena de renaixença amb predomini de les forces de progrés que van dominar ideològicament la societat fins a l’emancipació del colonialisme. Però durant els anys seixanta les famílies rentistes del petroli van descobrir que aquesta renaixença constituïa un perill per a la seva existència, i aprofitant-se de la guerra freda, de les contradiccions del procés de transformació i dels errors estratègics dels progressites, van finançar el sorgiment de moviments islamistes radicals, per destruir les forces de llibertat i suspendre la interpretació dels textos antics difonent els seus propis valors. Destruïda l’esquerra, la reivindicació política va degenerar en una formació armada emocionalment, la ideologia religiosa amarada de la nostàlgia de l’Edat d’Or. Fabricar la mentida amb el sagrat i el diner: heus aquí la proesa ideològica de les famílies rentistes del petroli, sobretot de la saudí (Aràbia Saudí és l’unic país del món que porta el nom de la familia propietària, la Saüd). El Wahabisme, una de les branques ultraminoritàries de l’Islam, quasi una secta, ha esdevingut, amb els mitjans que li dóna la riquesa del petroli i amb la protecció de l’amic americà, la força predominant, fonamentalista, oposada a l’Islam de les llums, difusora a través dels moviments islamistes d’una concepció literal de la religió, penetrada per la idea d’un Déu vengador que demana cada vegada més renúncies. I des de Freud sabem que la renúncia pot generar reivindicacions pulsionals, repressió i comportament sacrificial.
En aquest context exposat per F. Benslama s’entenen molt millor les conseqüències de l’adoctrinament sobre els joves dels ideòlegs islamistes. El mateix Sami Naïr, en un article d’ahir (“Guerra de identidades en Londres”) ho ha denunciat : ”Los ideólogos del terrorismo internacional de inspiración religiosa saben cómo hablar a estos jóvenes, cómo sumirles, primero, en el estado de ánimo de la rebeldía, luego de la fe, y finalmente del sacrificio”. Davant el desesper per la pèrdua de les identitas, sense treball cultural efectiu d’integració en les societats europees d’acollida , sense valors de pertinença comuna (la interculturalitat és una engany i una evasió del vertígen d’aquest problema que nega el dret a anar cap a una societat comuna, com denuncia també Sami Naïr), només els queda trobar una identitat substitutiva: “En realidad la fuerza de Al Qaeda radica en que les proporciona una identidad sustitutiva y sitúa su combate en el plano de dicha entidad”.
Grups
