Etsi Deus non daretur

CORAL MOLI Jugàvem amb un amic a escollir el nostre vers preferit asseguts vora la bassa del jardí de l’Ateneu. Rumiàvem mirant els peixos de colors lliscant per la matriu d’aigua fresca que emmirallava el cel. Les volutes dels núvols havien quedat preses en la pell terça de l’estany, i el vers més escrupolós d’Els núvols de Màrius Torres sortí sol com un badall: «per quin caprici els déus fan i desfan per sempre meravelles tan breus».

Màrius Torres era i es considerava un “esperit religiós”, així ho diu a l’amiga i confident Mercè Figueras a través de les cartes creuades al sanatori antituberculós de Puig d’Olena recollides a Cartes a Mahalta (Club Editor, 2018), i així ho denoten versos tan francs i pulcres que podrien ser himnes -si no és que ho són- a la Trinitat: «Escolta, Pare sant, la nostra ardent pregària, (Verb, son Fill, Esperit, llur nus diví) Déu que radiant de la mateixa lluminària/ regnes al cel sense principi ni fi». En recordar el jove i malaguanyat poeta lleidatà i sense treure els ulls d’aquell cel que cobria l’estany, ens preguntàrem per què ara la profunditat del pensament religiós cristià quedava tan allunyada, tan sacrificada, si més no en el discurs públic, de la figura de l’intel·lectual – encara que potser no tant de la del savi, clarament distints-. Per què hi ha aquesta condemna tàcita a una fe que ens ha donat tant, que ha fornit tant la nostra cultura; versos, pensaments, actes? Segurament, per ignorància, per pura repetició del que diu tothom -i qui és tothom?-  i per l’intens menyspreu generalitzat que ha ofegat l’Església de tenebres arrossegant amb ella la llum del creient.

L’Església s’ha equivocat vegades, és clar, però girar-se d'esquena al cristianisme és girar-se d'esquena a nosaltres mateixos, a la nostra idiosincràsia, a la nostra mentalitat, a les nostres paraules, als nostres noms... no en fem res de desconèixer el llegat cristià, ans al contrari, només ens fem una mica més ignorants del que ja som i rabiosament indiferents a una realitat que hem abandonat com una joguina que ja no volem veure més, la presència de la qual ens molesta sense saber ben bé el perquè, però que encara ens fa tremolar el cor com un petit cavallet de mar quan d’esquitllentes la intuïm de cua d’ull.

No és aquest lleu escrit una crida a l’evangelització, no, és una crida a obrir els ulls, a anar una mica contra Margarit quan deia en aquell lament pregon: «i aixecar els ulls a les estrelles sabent que cal buscar-ho tot a terra» (Edicions 62, 2020), és recordar que la fe també eren els aplecs, les festes als patrons, les processons de la gent del poble, i les cançons, i les llegendes, dites, refranys... Cal, en la societat catalana, potser més que mai, el retorn a les arrels, a la radical troballa del que és essencial en nosaltres, de la saba que ens enforteix per dins per llavors poder créixer alts i valents i, sobretot, sense destrals a les arrels.