Dins de les venes vida és la sang

Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d’ara - i pels que vindran: vessada és morta.

Joan Maragall

Pere Fàbregues i Morlà La guerra és la demostració de la incapacitat de ser més persones, si entenem com a persona la definició del Diccionari: Persona humana en tant que, pel fet mateix de néixer, tendeix a l’associació i a l’encontre amb els altres per tal de cobrir les necessitats materials i de comunicació. Aquesta és la definició social com a ésser humà.

No tinc el llibre El meu diari de guerra de Pere Tarrés a mà, però en un paper vaig anotar que parlava, referint-se a la guerra, de futur, amor, por, gana, brutícia..., ho sigui que el dibuix d'un home que estimava i tenia esperança no l’eximia de denunciar les baixeses de la guerra.

En la guerra no hi ha honor, per més que la provoquin sentiments que més que patriòtics se’n podria dir patrioters. La primera víctima quan arriba la guerra és la Veritat. Per això l’honor no es pot fer servir com a excusa perquè enfronta sentiments com si fossin veritats i aquesta manera d’utilitzar les pròpies suposades veritats va frontalment contra la convivència.

Cada víctima de la guerra és una queixalada al seu país, perquè la principal riquesa d’un país són les seves persones, com bé ens ve a dir Maragall. També A. Machado quan parla de la Pàtria diu: “No sois patriotas pensando que un día sabréis morir para defender estos pelados cascotes; lo sereis acudiendo con el árbol o con la semilla, con la reja del arado o con el pico del minero...”, i també parla de fer Pàtria amb la cultura i el treball.

En la guerra s’arriba a perdre la dignitat i per descomptat la llibertat. Fins i tot la bona gent acaba caient en bàndols, enfrontats, “aquest no és dels nostres!”, com si pensar diferent el fes menys persona. No ajuda a pensar que hi ha bons i dolents.

Els febles perden els estreps i els forts la misericòrdia i tots en surten malparats enterrant amics i parents. L’herència de les guerres, endemés del dol, és a destrucció i per si no n'hi hagués prou la rancúnia, quan no l’odi, que queda en l’ADN de les generacions següents. Que puguem dir amb Sant Francesc d’Assís: On hi ha odi, que jo hi porti amor.