(Jaume Duch) Mateu, en presentar avui la persona i el missatge de Jesús, ho fa servint-se de dues precioses paràboles, breus i entenedores, que segurament coneixem des de la nostra infantesa, encara que el seu missatge cal redescobrir-lo cada dia. Aquestes són: el blat i el jull, i el gra de mostassa. Diumenge passat ja ho dèiem: Jesús va ser, alhora, sembrador i llavor. Un sembrador que no va dubtar en cap moment d'esdevenir petita llavor colgada per la sang del Calvari en el solc obert de la humanitat.
En la suggestiva paràbola del blat i el jull, davant de l'estranyesa dels deixebles en descobrir que les males herbes són sempre presents per tot arreu i que posen en perill la futura collita del bon blat, el Mestre els va advertir, i també a nosaltres, dient que ningú en aquesta vida té el dret de decidir de manera definitiva on és el bé i el mal, i encara més, que ningú té el dret de considerar-se amb el poder suficient per pretendre extirpar el mal des de l'arrel, ja que el que pot passar és que pensant fer el bé s'estigui fent un mal. Caldrà, doncs, esperar al final de tot per conèixer el parer de l'únic jutge just, que és Déu mateix. La paràbola ens mostra la gran paciència de Déu, ell és pacient perquè cuida de tot i de tothom i sap esperar per fer justícia com cal. La narració ens ajuda, també, a no passar-nos al bàndol dels fanàtics que es consideren capacitats per exigir que els altres canviïn, i així, tothom acabi participant de la seva postura intolerant. Nosaltres sabem suficientment que no es demostrar les pròpies virtuts denunciant les culpes dels altres.
Jesús, que va patir en grau màxim la intolerància dels puritans del seu temps, ens avisa. Ell ens convida a ser un poble d'àmplia acollida, i saber practicar la paciència amb tothom. Cal tenir present que ningú és plenament bo, ni definitivament dolent. Aquesta barreja és de fet motiu per a l'esperança, ja que tots podem anar evolucionant positivament. Aquesta és, sens dubte, l'esperança que Déu té posada en cadascun dels humans. En la segona paràbola, la del gra de mostassa, podem redescobrir una actitud que sempre sorprèn i desconcerta com és el valor i la grandesa de les coses petites i dels gestos humils fets amb amor, per descobrir Déu en la vida de cada dia.
Per seguir Jesús no cal estar pendent dels grans signes que es poden manifestar en el firmament, ni somniar amb una Es- glésia poderosa, sempre reeixida, capaç d'imposar-se als altres per la força. Jesús parla d'un gra de mostassa, la més petita de les llavors, que té, però, tanta vida que pot arribar a esdevenir un arbre gran i capaç d'aixoplugar tots els pobres i pecadors del món, començant per nosaltres.
La maduresa de la fe neix d'aquest combinat de les paràboles de Jesús, que ens descriu l'estil i l'acció de Déu en el món.
