(Jaume Duch) Qui ha pres la decisió de seguir el Crist, ha d'estar sempre atent i sempre a punt. Les rutines són perilloses, perquè invaliden les grans decisions de primera hora. No és còmode ser cristià coherent, perquè no és possible viure endormiscat. En el moment que t'adorms et quedes al carrer, mentre a dins de la casa fan una gran festa.
Jesús, bon pedagog, va fer servir un conte prou conegut: deu noies esperant l'arribada dels nuvis, cinc aconsegueixen entrar a la festa, i les altres cinc es queden al carrer, perquè s'han trobat sense oli en les seves llànties i per tant sense llum. Tot això per dir-nos que la vida és així, que a cada moment ens ho juguem tot. Qualsevol cosa que les persones fan té un valor definitiu i etern, per això, no s'hi val a badar.
L'oli que permet mantenir enceses "les llànties de l'espera", tal com diu la primera lectura, és l'oli de la saviesa divina. La saviesa que ve de Déu és una claror que cal acollir, ja que és ella la que ve a nosaltres, i és una llum que no s'esgota mai: "Els qui l'estimen arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots els qui la cerquen i l'estimen."
A la saviesa se la pot trobar a tot arreu, i és oportú adreçar-se a ella per tal de discernir els temps emboirats que ens toca viure: comprendre el valor de les coses que ara estan passant; seguir les orientacions de vida que cal mantenir fidelment. Sols així, com diu Bonhoeffer, es poden prendre seriosament "les realitats últimes", i mentrestant prendre posició davant "les realitats penúltimes".
Els creients sabem que no ens és possible conèixer amb exactitud quan arribarà l'espòs. La paràbola, pel que fa al temps, l’única certesa que ens ofereix, és la de l'espera, l’única informació segura és que no sabem "el dia ni l'hora". Es important, doncs, que l'espera no la fem servir tan sols per envellir, la qual cosa passa sempre quan hom s'evadeix de viure seriosament el moment present.
L'únic que tenim a les nostres mans és el moment present, i només entrant de ple en aquest present, amb les naturals incongruències, ambigüitats i foscors que el caracteritzen, estarem preparant el futur millor: la plenitud de vida, que és la festa de noces a la qual l'espòs va convidar a participar els que tenien prou oli per mantenir encesa la llum de l'esperança.
La paràbola ens adverteix, també a nosaltres, que no podem endormiscar-nos pensant que del futur ja ho tenim tot previst. Per més dignes i escollits que ens puguem sentir, si la llàntia de la nostra vida no fa la llum que el Senyor espera, és possible que trobem barrat el pas a la festa. Són perilloses les falses seguretats, perquè creen consciències ingènues. A cadascú li pertoca descobrir quin és el pes i el lloc que ocupen les ingenuïtats en la seva vida.
