El 18 de desembre de 1990 va ser aprovada la Convenció de les Nacions Unides sobre la protecció dels drets de tots els treballadors migrants i de les seves famílies, encara que refugiats i migrants continuen trobant entre nosaltres moltes resistències per ser acollits i per viure amb dignitat. Per això avui se celebra el Dia Internacional de la persona Migrant. I també per això avui us deixem amb una imatge i un poema. La imatge és una fotografia de l'exposició temporal que es va poder veure a Sant Pau del Camp, amb una escultura de Lau Feliu. El poema és d'Oriol Garreta, arran d'aquesta fotografia. La nostra espera nadalenca té molt a veure amb la percepció del dolor i les ganes de transformar-lo.
N’hem vist tantes de Pietats!
La Mare de Déu asseguda
i a la falda el seu fill Jesús.
Fa uns dos mil anys que això passava,
en un país mediterrani,
banyat per aigües d’aquest mar,
no massa lluny de casa nostra.
Jesús condemnat pels magnats
a morir clavat a una creu.
Vora la creu la seva mare
mirava com son fill moria.
De sobte digué son fill: Mare!
i morí penjat a la creu.
Dos amics seus el desclavaren
i tot baixant-lo de la creu,
el van donar a la seva mare,
que asseguda al peu de la creu
se’l va posar a la seva falda.
Amb llàgrimes acaronà
el cos mort del fill estimat,
tot recordant quan sent nadó,
l’amanyagava amb als seus braços.
Després Maria contemplà
com l’hi donaven sepultura.
Quantes pietats caldrà avui
anar esculpint, de tantes mares
que han acomiadat els fills,
nois i noies, mares ben joves
amb fills petis o encinta d’altres,
que han començat un llarg camí,
envers una terra promesa.
Mares que encara esperen d’ells
una trucada, una carta,
bones noves aconseguides,
mares que ploren el silenci
d’aquells fills que han marxat de casa.
L’èxode dels fills va ser dur,
travessaven deserts immensos,
fred a les nits, calor de dia,
esgotament, amb peus llagats,
patint horrors de fam i set.
Uns cridant: mare! van morir.
Quants carregats a les espatlles
d’alguns dels seus companys i amics,
foren deixats morts a la sorra
sense poder ser soterrats!
Les mares encara els esperen.
Exànimes d’un llarg camí,
uns quants es rentaren els peus
a les aigües mediterrànies,
tot albirant des de les platges
la terra promesa esperada.
Portaven al cor el dolor
dels companys i amics que deixaren
estesos i morts pel desert.
Sabien els noms dels seus pares?
Refets de la fam i la set,
com hebreus al pas del Jordà,
amb unes lamentables barques,
van emprendre el tram que els mancava.
Els omplia la il·lusió
d’arribar a bon port mar enllà
i poder comunicar als pares:
ja som a la terra dels blancs.
La mar s’encrespà, unes barques
trontollaven omplint-se d’aigua,
uns es tiraven a la mar,
espantats cridaven auxili,
les barques es van enfonsar.
Tot s’acabà al fons de la mar.
Mediterrani, avui sepulcre
d’anhels, de somnis i esperances.
Uns grans vaixells de salvament
recolliren uns quants cadàvers.
per comunicar amb els seus pares?
Les mares encara els esperen,
volen sentir les seves veus.
Si han mort volen acaronar-los
a les seves faldes i amb llàgrimes
dar-los-hi digne sepultura.
Magnats del món obriu els cors!
Pobles d’Europa heu d’esculpir
les Pietats d’aquestes mares!
Oriol Garreta i Torner,
desembre de 2022
