Les llavors de la JOBAC

Ahir va tenir lloc a l'església de Sant Pau del Camp una trobada de militants i consiliaris de la JOBAC..., aquell moviment de joves que va tenir una forta implantació els anys 70 i 80 a Catalunya i que va acabar integrant-se dins la JOC. El motiu de la trobada? la publicació, per part del CPL, del llibre de Josep Lligadas La Jobac, una proposta eclesial i social. El llibre es va presentar el passat 25 d'octubre a la seu de CCOO. L'Aina Argueta ho explicava aquí.

La trobada a Sant Pau del Camp va anar més enllà de la presentació del llibre, i va omplir l'església amb molta alegria, un punt de nostàlgia i sobretot ganes de continuar sent fidels als aprenentatges fets al moviment, encara que tots els presents, 30, 40 o 50 anys més tard, vorejaven la jubilació, cosa que no els ha impedit continuar amb una forta presència a entitats socials i eclesials. La trobada va consistir en una taula rodona, moderada per Josep Lligadas, amb Josep M. Fisa, Anna Luque i Jordi Soriano i va finalitzar amb un pletòric concert per part de Xavier Morlans.

Us deixem, pel seu interès, amb les paraules de Josep LLigadas a l'acte.

Déu vos guard.

Aquest desembre fa just cinquanta anys que van tenir lloc los primeres reunions entre, per una banda, antics militants i consiliaris que provenien de l’ACO i la JOC, i per una altra, alguns seminaristes, amb l’objectiu de crear una línia comuna en la pastoral juvenil per engegar novament l’estil dels moviments juvenils d’Acció Catòlica en el món obrer i popular. Fa cinquanta anys del primer embrió de la Jobac, i ve de gust celebrar-ho. O sigui que felicitats a tots i totes per la part que ens toca. Aquest llibre que avui presentem –o almenys això és el que li agradaria al seu autor-- podrà ser també una contribució a la festa.

Permeteu-me, d’entrada, dues salutacions especials. Una, al Josep Hortet, guia i mestre d’aquell magnífic invent i sense el qual és molt obvi que la cosa no hauria funcionat, i una altra, al Joan Enric Vives, un dels pares fundadors de l’esmentat invent, al qual, des de la seva tasca episcopal, no ha deixat mai de manifestar-hi la seva proximitat. A ells dos, i a tots aquells que el desembre del 1973 van posar el primer fil a l’agulla del que després seria la Jobac, jo crec que avui toca que els dediquem un aplaudiment. Gràcies.

I bé. Un servidor, des que vaig entrar en contacte amb la Jobac, ja fa molts, molts anys, vaig tenir com el sentiment, la sensació, primer inconscient i no formulada i després cada cop més conscient, que aquell moviment de joves era una molt bona realització, la millor que m’havia trobat fins aleshores i que també seria la millor de totes les que em vaig trobar després, de l’estil d’Església i de vivència cristiana que a mi em semblava que era el que més responia, en el nostre moment, a la proposta i al projecte de Jesús.

Jo, de fet, no formo part del grup de pares fundadors d’aquell moviment. Jo, quan l’any 1973 la Jobac es preparava per posar-se en marxa, em vaig incorporar, seguint el que em van encomanar els responsables del Seminari en acabar els meus estudis de teologia, al Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians, el Muec, que aquell estiu es va fundar en una memorable trobada a Vallbona de les Monges a partir del camí que havia iniciat anys abans el Secretariat d’Universitaris Cristians.

I de fet, al Muec és on vaig trobar una primera realització de l’estil d’Església i de vivència cristiana de què estic parlant. Però el cas és que, quan tornant dels meus estudis a Roma l’any 1980 el cardenal Jubany em va nomenar vicari de Santa Maria de Mataró i responsable de pastoral de joventut de l’arxiprestat, aquella experiència que havia fet al Muec es va ampliar i va agafar nous horitzons. Vaig pensar, en efecte, que la Jobac podia ser un bon punt de referència per als joves de Mataró, i hi vaig entrar en contacte més directe. De fet, ja la coneixia, la Jobac, perquè una colla de companys de Seminari hi estaven implicats, però llavors aquest coneixement es va anar ampliant i, uns pocs anys després, els grups de joves de Mataró ens hi vam incorporar i ja hi vaig participar directament.

I l’ampliació i obertura de nous horitzons respecte al MUEC de què acabo de parlar, va consistir sobretot en tres aspectes. Un, l’estreta vinculació que els grups de la Jobac tenien amb les parròquies dels llocs respectius, una vinculació que enriquia clarament la vivència del moviment, perquè, tant si aquells joves participaven poc o participaven molt de la vida parroquial, la tenien allà i era un punt de referència. El segon, l’arrelament en el lloc on es desenvolupava la vida, molt més palpable i englobant del que podia ser el món universitari. I el tercer, i certament el més bàsic, l’arrelament en les classes populars, que són, sens dubte, un referent bàsic tant per als creients que vulguin ser fidels a les crides de Jesús com per a tota persona que porti dins l’afany de promoure un bé comú del qual ningú no quedi exclòs. Viure de prop aquest món –el món que clàssicament s’ha anomenat “el món obrer”, encara que ara aquesta expressió no acabi de ser prou expressiva– va ser una de les millors coses que m’han passat a la vida. Un do de Déu, si em deixeu dir-ho així.

I bé. He dit al començament que la Jobac, i abans el Muec, van ser els llocs on he trobat realitzat, de manera més visible i explícita, l’estil d’Església i de vivència cristiana que a mi em semblava que era el que més responia, en el nostre moment, a la proposta i al projecte de Jesús. Però no he formulat en què consistia aquest estil, quins eren els seus eixos bàsics. Ara ho faré. Jo diria que aquests eixos bàsics, vistos des de la perspectiva actual, serien els següents:

• El primer és la convicció que al cor de la vida, a l’origen de la vida i al terme de la vida hi ha la presència amorosa de Déu, que acompanya els camins humans i és empenta i gràcia per viure aquests camins en la recerca sempre de l’amor, i és alhora fortalesa i refugi en els moments i situacions de feblesa. Un Déu que en el trànsit difícil i decisiu de la mort ens pren per la mà i ens porta a viure amb ell una vida definitiva.
• El segon és la convicció que la plenitud de la vida humana consisteix a trobar-se personalment amb Jesús, reconeixe’l com a presència plena de Déu en el nostre món, i voler viure la vida com a seguiment seu i del seu Evangeli. Convençuts que el seu Esperit és dins nostre i ens guia en aquest seguiment, i convençuts alhora que aquest mateix Esperit guia el camí de tots els homes i dones de tot temps i lloc.
• El tercer és la convicció que la fe de Jesucrist ens convida a mirar el món i les persones amb la mateixa mirada i amb les mateixes actituds amb què se’ls mirava Jesús, i viure aquest món com el lloc on s’ha de començar a fer realitat el projecte de Déu per a la humanitat, que consisteix en el fet que tots els homes i dones puguin viure en pau i amb dignitat, els pobres i oprimits siguin alliberats del seu dolor, i l’amor envers els altres sigui el criteri d’actuació de tots els éssers humans.
• El quart és la convicció que aquests objectius ara passen, no només per les accions de caritat personalment o col·lectivament exercides envers les persones que pateixen, sinó que passen també per tot el múltiple treball que es pot fer en l’àmbit de les estructures cíviques, socials, sindicals i polítiques per assegurar una vida millor per a tothom, i d’una manera especial, esclar, per a les persones situades en els esglaons més baixos de l’escala social. Unes tasques que poden ser, i és bo que siguin, compartides amb les persones no creients que, des de conviccions diverses, apunten cap a uns mateixos objectius alliberadors. O sigui, des de les associacions cíviques i socials, des dels sindicats, des dels partits.
• I el cinquè és la convicció que aquesta fe i aquest seguiment de Jesús es viu i s’alimenta en la comunitat dels creients, l’Església. Una Església que és el lloc de trobar-se comunitàriament amb Jesús, de reconèixer i celebrar la seva presència, d’omplir-se del seu Esperit, de compartir neguits, esperances i compromisos... Una Església cridada a renovar-se sempre i a tots nivells, per poder dur a terme més fidelment la seva missió.

Tot això, totes aquestes conviccions i tots aquests eixos, eren el canemàs sobre el qual s’anava teixint la Jobac. Però voldria afegir encara un altre element que la marcava d’una manera especial, una determinada manera de fer sense la qual no es podria entendre el moviment. I és que la Jobac era molt sòlida en les coses que feia i propugnava, però alhora molt vitalista a l’hora de viure-les. Vitalista vol dir aquí disposada a tirar endavant en tota circumstància, convençuda del que feia, amb ganes d’explorar noves possibilitats, amb ganes d’estar atenta a tothom, amb vocació transversal i inclusiva, festiva, contenta. La presència del cant com a part ineludible de qualsevol activitat era potser el signe més visible de tot això. I aquest vitalisme jo crec que es transmetia també fora de l’àmbit del moviment, quan la gent de la Jobac participava en activitats de tot tipus a qualsevol altre lloc. Per això en el títol d’aquest llibre he parlat no només de proposta eclesial sinó també de proposta social, proposta de ciutadania. Perquè aquest estil de fer, certament, gosaria dir que és un bon estil per a tothom, sempre que vagi acompanyat de la solidesa i seriositat de què he parlat abans.

Doncs bé. Amb tot això un servidor he mirat d’escriure aquest llibre. Mirant d’explicitar les línies de força que movien la Jobac, tant les que sortien a la superfície com les que no hi sortien o ho feien a mitges, i mirant de assenyalar també aquelles mancances que ara, vist a distància, es poden assenyalar. Unes mancances que són, en part, filles del seu temps i per tant difícils de detectar en el seu moment, i altres que segurament que sí que s’haurien pogut detectar i que, tanmateix, no s’hi va atinar convenientment. Ho he fet, certament, no jo sol, sinó amb la col·laboració d’una colla de gent sense els quals no hauria estat possible abastar l’amplitud i complexitat tant històrica com de contingut del moviment.

Dit tot això, no voldria passar per alt una pregunta que, en mirar enrere al que van ser aquells anys en què la Jobac va ser viva, no pot deixar de plantejar-se. La pregunta és: ¿I ara, com ho tenim, tot plegat? Doncs d’entrada cal dir que tenim la JOC, aquí ben representada per uns quants dels seus militants, que és fruit de les mateixes llavors i beu de les mateixes fonts d’on bevia la Jobac. Però no amagarem que aquest estil de vivència cristiana, almenys pel que fa al món jove, és notablement minoritari. Valuosíssim, però minoritari. El que ocupa l’espai, el que sembla que resulta més atractiu, és una altra mena de cosa que, almenys a mi, em sona molt a replegament i a futur poc lluminós.

No ho sé. Mireu, potser també per això m’ha vingut de gust d’escriure aquest llibre. Per dir que l’estil d’Església i de vivència cristiana de la Jobac continua existint, que un bon nombre de cristians i cristianes ens hi sentim identificats i cridats a continuar per aquí, i que, humilment, ens sembla que això és el que més respon, en el nostre moment, a la proposta i al projecte de Jesús.

Moltes gràcies.