Soc Josep Pijuan Brianso, antic militant de la JOC de Lleida i Catalunya. Jo vaig militar a la JOC als anys 60 del segle passat, primer com a militant de base i a l´any 1965 em van nomenar responsable de la branca de Joves de la JOC de la Diòcesis de Lleida, de la qual vaig exercir com a tal durant dos anys. L´any 1967 em van nomenar president diocesà de la JOC de Lleida. Durant aquest període (a part d´ocupar la presidència de la JOC de Lleida), vaig formar part del comitè de la Zona de Catalunya i Balears, primer durant el mandat de la responsabilitat d'Hilari Palacin, i mes tard amb en Paco Vera, que a part de ser companys de la JOC, ens unia una forta amistat.
Com ja deveu saber, durant aquest període va esclatar una crisi provocada pels membres de la Conferència Episcopal Espanyola, comandada i presidida pel Bisbe “Casimiro Morcillo”, i com a secretari el Bisbe “José Guerra Campos”, podríem dir que al cel estiguin, però no!, pel que van fer i el que van representar no crec que Deu els així perdonat i jo tampoc!. Van ser fidels col·laboradors del dictador Franco i de la seva administració. Jo i molts altres militants de la JOC d´aquella època vam ser reprimits i perseguits, em molts casos per ordre explícita d´aquests senyors (senyors per dir alguna cosa).
Durant aquells anys els dirigents i militants de la JOC, vam haver d´estar mes pendents de vetllar per la integritat del moviment (atacada per aquesta colla), mes que estar pendent de la bona marxa i funcionament de les tasques reivindicatives i evangelitzadores dels joves treballadors. Sort en vam tenir d´estar força recolzats per la Santa Seu de Roma i de molts altres països, però de totes maneres, ells estaven recolzats i esperonats pel anomenat “Movimiento Nacional” i de totes les estructures dictatorials del moment. Encara sort en teníem d´alguns bisbes espanyols que no estaven d´acord amb les directrius d´aquella colla i ens donaven aixopluc als seus bisbats, entre ells, podríem anomenar al Bisbe Antonio Añoveros (Navarrés de naixement) que aleshores era bisbe de Cadiz/Ceuta i a l´any 1971 va se nomenat bisbe de Bilbao (el qual se les va tenir de valent amb aquella colla de feixistes).
Bé, suposo que de molts casos que vam passar en aquells moments ja n´esteu assabentats i en deveu tenir alguns documents de totes aquelles histories, però pels que ho vam viure en la nostra pell va ser molt fort. D´aquet fet el moviment se´n va sortir encara airós, però aleshores sen va ressentir molt per aquest motiu i d´altres, que tot plegat va ser el “caldo de cultiu” de la pràctica desaparició del moviment de la JOC a Catalunya.
Durant aquells anys, jo vaig estar molt actiu dins del comitè de Catalunya i Balears, amb moltes reunions, assemblees, consells i jornades de treball, tant aquí a Barcelona com a Madrid, Segovia, Cadiz, etc., de les quals vam elaborar uns estatuts per defensar-nos dels atacs dels bisbes de la Conferencia Episcopal Espanyola, que ens volien integrar dins d´un marc general d’Acció Catòlica, dominada i controlada per ells o per persones afins a ells.
Això em va representar a mi, i a molts altres dirigents, molta pressió, fugides de reunions i assemblees a corre-cuita per no ser detinguts per la policia, amb denúncies d´aquells senyors. Jo mateix vaig haver de sortir corrent per darrera d´una residència on estàvem reunits a Madrid una colla de dirigents, perquè no ens detingués la policia, cosa que ja m´havia passat algun cop a Lleida.
Dins de tota aquella moguda, nosaltres intentàvem de no parar, i una de les coses mes importants que vam fer, a principis de l´any 1968 va ser el llançament d´unes enquestes als joves treballadors de Catalunya i Balears, per poder confeccionar un manifest dels “Joves Treballadors”. Un cop recollides les enquestes, un petit comitè ens vam tancar al Monestir de Montserrat, per confeccionar el citat manifest, d´allà vam organitzar una trobada de joves treballadors al Palau de Montjuïc, per fer la presentació del manifest. La trobada la vam fer aquella primavera del 68, i ens vam arribar a reunir uns 4000 joves. Bé, nosaltres hauríem volgut que haguéssim pogut ser molts més, però les coses en aquells moments no anaven massa bé, ni per la JOC ni pels joves treballadors, a més amb les pressions que teníem per tots els costats.
En aquell comitè de treball jo vaig tenir la responsabilitat de la propaganda i distribució dels manifestos. Com anècdota, aquell mateix dia de la trobada portava tot el cotxe ple de caixes amb els manifestos i, quan vaig arribar al palau em vaig trobar rodejat de policies que miraven. Amb molta rapidesa vam descarregar totes les caixes i vaig marxar ràpidament a amagar el cotxe i tornar a peu per fer la distribució dels manifestos al joves que van participar a la trobada, bé, acompanyat d´altres militants.
A finals dels anys 60, em vaig casar i aleshores vaig deixar la JOC. Vaig dedicar a fer una tasca social en barris i entitats de cultura popular, sense estar enquadrat en cap moviment concret. A finals dels anys 70 vaig col·laborar amb altres persones i capellans per tornar a instituir la JOC a Catalunya, formant equip amb en Mossèn Gaietà de Casacuberta, anomenat entre els amics en “Tano”. També a Lleida vaig forma equip amb en mossèn Jaume Rubió i algun altre capellà, treballant amb una colla de joves en algunes parròquies de barris obrers. Vaig estar vinculat un temps en aquesta nova JOC de Catalunya i després vaig continuar treballant amb la cultura popular catalana.
Com he dit, si em necessiteu per alguna cosa, dins de les meves possibilitats ja que soc una persona d´una edat considerable i ja no tinc la capacitat i lleugeresa, d´anys endarrere.
Rebeu un forta abraçada.
