Jesús ressuscitat es va manifestar als amics que estaven reunits en el seu nom. Els saludà amb la seva pau i els alliberà de la por. Pasqua no va ser un espectacle, va ser la festa més gran que es pot celebrar.
Per Pasqua celebrem la victòria que és del Crist, però que també en certa manera és nostra. El primer missatge pasqual consisteix precisament que els pecats poden ser perdonats, Déu, en Jesucrist, trenca totes les cadenes fins i tot les de la mort, perquè si fos la mort qui acabés guanyant no hi hauria cap alliberament, i la resurrecció no seria per a nosaltres.
En les aparicions del ressuscitat, Jesús posà en mans dels seus deixebles un encàrrec que tindrà sempre vigència en aquest món avesat a la foscor. L'encàrrec va ser la promoció del Regne de Déu. Ell, per ajudar-los, els va assegurar la seva companyia i el do de la força vivificant de l'Esperit Sant. L'evangelista Joan mostrà la seva preocupació i el seu l'interès per la fe de les futures generacions de creients i per això expressà el seu neguit: "Que creguin, i així tinguin vida."
La figura de Tomàs pren avui, en l'aparició del mestre, una especial significació per a nosaltres. Ell havia dubtat, i havia posat en crisi l'anunci que els companys li havien fet de la resurrecció del mestre. Tomàs creia que Jesús havia deixat el món per no tornar-hi fins a la fi dels temps, com si el que calia fer ara fos viure tan sols del record. Molts dels nostres contemporanis repeteixen, avui també, les conegudes i contradictòries paraules de Tomàs: "Només crec el que veig." Sort que en la trobada personal amb el ressuscitat que es va presentar vivent a l'apòstol, aquest, humilment i mig avergonyit, va poder dir: "Senyor meu i Déu meu." Creure demana confiança i establir una relació profunda amb qui creus. No es tracta d'una realitat estàtica, ni d'una possessió, sinó del moviment confiat envers una persona que t'ofereix la pau, la joia, i obre camins pel compromís que esdevé resposta agraïda. Seria bo que no oblidéssim mai que la fe cristiana és més un procés que no pas una conquesta acabada. Això ens porta a pensar que ser cristià no és tant "tenir" fe, sinó arris- car-se a mantenir una viva i real trobada amb Jesús, per poder creure en ell.
Quan aquells homes espantats van tornar a veure viu a Jesús, tot va canviar. Els va alliberar de la por i els va encomanar l'alegria. El centre de les comunitats cristianes és també el Crist, i no les persones amb títols i amb càrrecs pastorals vistosos. Tots hem de dir: "Senyor meu i Déu meu."
Avui, com ahir, Crist es fa sempre present en el testimoni creient de l'Església. Després de la Pasqua, l'Església va començar a donar testimoni de la resurrecció del seu Senyor. Al-leluia, Jesús viu.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.