(Carme Ruiz) La Marea Pensionista, com ella mateixa es defineix, és un moviment social que té com a objectiu la defensa del sistema públic de pensions que garanteixi una vida digna tant a les persones pensionistes actuals com les del futur, independentment del govern que hi hagi.
La Marea és solidària amb tots els altres moviments socials que lluiten per unes condicions de vida dignes per a tothom i està en contra de totes aquelles pràctiques capitalistes que van en el seu detriment.
La Marea Pensionista de Catalunya porta més de 10 anys lluitant, coordinant-se amb la COESPE (Coordinadora Estatal per a la Defensa del Sistema Públic de Pensions) i la resta de moviments de pensionistes de l’Estat. Però a la vegada, animant a la formació de Marees a cada territori, a cada ciutat.
Per exemple a Barcelona, la Marea Pensionista de Catalunya es concentra cada dilluns a la Plaça Universitat, de les 10 a les 11 del matí, tot tenint en compte l’horari escolar, perquè moltes de les persones participants són han de tenir cura de les seves netes i nets.
Habitualment, es comença aquesta mobilització setmanal amb la lectura del comunicat de la COESPE; a continuació, es comparteixen també informacions sobre diverses reivindicacions, s’anuncien les convocatòries als actes organitzats per alguns dels temes que siguin rellevants i, per part de la coordinació i del portaveu o la portaveu mai no falta l’anàlisi dels fets –d’àmbit local i mundial– que durant la setmana han afectat la situació de la gent pensionista (i de la classe treballadora, en general).
La Marea intenta portar les seves reivindicacions al debat polític i sindical.
L’acte sol acabar amb música, una cançó de lluita de la classe obrera, dels anys setanta i, al llarg de tota l’assemblea, una dona amb una empenta sensacional no para d’animar amb lemes reivindicatius.
Dintre de la Marea hi ha La Comissió Dona de COESPE, amb reivindicacions específiques contra la bretxa de gènere (pel que fa a sous i a pensions), la pobresa i la violència que pateixen les dones, en concret, les dones grans. Una de les companyes, Luisa Oñate Cervantes, té 85 anys i lluita a peu de carrer, muntant parades informatives i acudint a explicar les lluites de la Marea allà on li demanin. És impressionant!!
A nivell personal, jubilada fa dos anys, des que el Jaume Gubert, company a l’ACO, em va explicar què era la Marea i quan es reunia, hi he anat cada dilluns que he pogut a la Plaça Universitat.
M’ha impactat el testimoni de les persones que cada setmana, plogui o nevi (!!!) es reuneixen allà, algunes ja bastant grans i amb problemes físics evidents, que mantenen l’esperit de lluita per sobre de tants signes de desesperança que trobem a nivell polític, sindical i, fins i tot, entre la pròpia classe obrera que de vegades, segueix les consignes que s’escampen contra els pensionistes, per exemple, aquelles que fan referència a la impossibilitat de mantenir tants pensionistes que cada vegada viuen més temps.
Se segueixen aquestes idees sense considerar cap més altre punt de vista, fins i tot, els econòmics que plantegen diferents opcions, com la de reduir la despesa bèl·lica.
Com repetim moltes vegades, els qui formem part de la Marea Pensionista ara, ja tenim la pensió resolta, si continuem lluitant és per assegurar la dels que seran pensionistes d’aquí a un temps.
Escoltant les reivindicacions i lluites que es comenten cada setmana, veig que són una oportunitat de pensar i mirar les coses des de diferents punts de vista, més enllà de la televisió i les xarxes socials. De poder elaborar, idees pròpies, en temes que afecten la nostra vida de forma decisiva, moltes vegades, massa, sense ser-ne conscients.
És un lloc de trobada amb companys i companyes de la GOAC i ens fa sentir-nos en la mateixa lluita.
Són moltes les accions que hem fet durant els dos anys que hi estic participant. Per citar-ne algunes, les marxes cap al Banc d’Espanya o la Conselleria de Sanitat; les manifestacions a Madrid (aviat, el 26 d’octubre tornarem a ser-hi, si a Déu plau); les concentracions davant el consolat de França (en solidaritat amb les «Armilles grogues»); el suport a les acampades estudiantils a la Universitat, per la lluita contra les transnacionals que malmeten els pobles originaris, el seus territoris i el planeta i els bancs que inverteixen en armes, així com aquelles en solidaritat amb el poble palestí tal com havíem fet amb la vaga de fam del mes de febrer de 2024 duta a terme per tres pacifistes (una, membre de la Marea Pensionista de Catalunya).
Em fa una mica de pena que no hi hagi cançons ni eslògans propis de l’època actual perquè em sembla un signe de què els problemes socials són cíclics i es van repetint un i un altre cop, i de què la lluita potser es troba una mica aigualida ara a nivell de classe, però aquí estem, a la Marea Pensionista, perquè sobrevisqui.
