(Mercè Solé) Per casa corre un disc d'aquells que, temps era temps, les caixes d'estalvi regalaven. Crec que l'any 79 o 80. Quan encara existien les caixes i quan t'omplien de llibres, discs i estris diversos en lloc de cobrar-te per respirar.
Aquest disc m'agrada molt. És una col·lecció de cançons comentada -i cantada, a estones- per la M. Aurèlia Campmany, amb una colla de cantants de primera. Hi ha cançons molt i molt diverses. A mi m'han frapat especialment les populars, d'una duresa que costa de pair. No m'havia fixat mai, per exemple, en la lletra de La filla del marxant. En aquest temps de xarxes sempre em venia molt de gust compartir-lo, però com que no el trobava en un format digital, l'he digitalitzat jo mateixa. Com sol passar quan et poses a fer tasques d'aquestes que no tens per la mà i que et porten molta feina, tot just acabar-ho, n'he trobat una versió pel youtube. Em queda el consol que n'he après una mica més. De tota manera, i ja que hi som posats, us comparteixo igualment la meva feina.
Aquest és el text que introdueix el disc:
Les dones som protagonistes de la història que vivim? Vet aquí una pregunta i vet aquí la resposta de les cançons. En diuen tantes, de coses, les cançons! La dona canta i és cantada en les balades populars, en els sonets del savis poetes, en les frívoles corrandes dels cabarets. Ja ho diu la tornada de la cançó popular: Sota l'ombreta, l'ombreta, l'ombrí, flors i violes i romaní!
Dones-flors, admirades, desitjades, afalagades, com aquella «amorosa Anna Maria, robadora de l'amor», però també violades, burlades, perseguides, apallissades. Cal convenir que la cançó reflecteix, com el més decisiu document, el destí conflictiu de la dona. Perquè la dona es defensa i aprèn a treure partit de les seves debilitats i les converteix en astúcia. Del seu art de nedar i guardar la roba en neix la cançó de cabaret, la cançó de music hall, que tant van divertir els nostres avis, i tant diverteixen encara, amb la seva fingida ingenuïtat, amb la seva elegant picardia. Sí, elegant. «Mai no he dit una paraula grollera», ens explica la Bella Dorita, i diu la veritat, cosa que no sé si podria afirmar més d'un home públic revestit d'autoritat i en plena cerimònia.
Però el que és cert és que la història de la dona sempre transcorre entre bastidors. Es, com se sol dir, agent eficaç de la política de passadissos. Però la dona no en té prou amb aquest quefer ombrívol i no gens gratificador. La dona opina, i no s'equivoca, que és una llàstima que es malgastin les seves energies, ara que ens fan tanta falta i reclama un lloc en la Història, amb majúscula. I com que li plau cantar, canta i fa crítica burleta d'un món advers.
Tot això hem recollit en l'espai breu d'un disc, per oferir-ne una mostra. Una colla de dones, encara que molt sovint no estem per cançons, i no ens agrada que ens facin passar amb cançons, ens plau cantar-ne de cançons que sonen bé i diuen coses agradoses, útils, incisives, que provoquen l'emoció i la rialla.
En el disc hi ha tres apartats:
- En la cançó popular (podeu escoltar-lo aquí). Senyora Isabel (M. Aurèlia Campmany), La gentil Marta (Carme Sansa), La filla del marxant (Teresa Rebull) i Caterina d'Alió (Maria Cinta).
- Al cabaret (podeu escoltar-lo aquí). Don Canut (La Bella Dorita), Don Tomàs i la Miss (Carme Sansa); Els tres tombs de Sant Anton (Núria Feliu), La Paula té unes mitges (Núria Feliu).
- Emancipada (podeu escoltar-lo aquí). No us caséssiu pas, noietes (Guillermina Motta); Viola del violer (Carme Sansa), Quan no se sent el temps passar (Rosa Maria Sardà), La Bella Lionesa (Teresa Rebull), Jo em donaria a qui em volgués (Maria del Mar Bonet).
Confio que us agradarà. És dur, dolorós, mordaç, descarat, irreverent, tendre... I molt, molt actual.
