(Josep Lligadas) 19 de novembre de 1964. A la parròquia de Sant Medir, acollits pel rector mossèn Josep Maria Vidal Aunós, té lloc l’assemblea fundacional de Comissions Obreres. Dimarts passat en va fer seixanta anys. Ho recorda Andreu Claret amb un molt bon article al Periódico, com tots els seus
A partir d’aquest aniversari, Claret lamenta, amb tota la raó, els intents de reescriure la història de Catalunya a base d’amagar la matriu comunista de la majoria de les lluites socials, cíviques i polítiques en aquells anys del tardofranquisme. i assenyala com la pel·lícula El 47 –magnífica, d’altra banda– no esmenta la filiació política i sindical, al PSUC i a CCOO, del seu protagonista Manuel Vital, i el paper que aquestes organitzacions van tenir en la gesta. I, també, com, dins aquest esdeveniment cultural que rep el nom de Manifesta, en l’exposició sobre les lluites dels obrers de la Tèrmica del Besòs en què va morir pels trets de la policia el treballador Manuel Fernández Márquez, també es passa de puntetes sobre la seva afiliació.
Jo vaig començar a conèixer tot el món de la lluita política i sindical antifranquista gràcies a la meva incorporació com a consiliari del MUEC –el Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians– l’any 1973, quan tenia 22 anys. Allà, bona part dels militants de la primera generació del moviment rondaven per l’entorn del PSUC, i recordo que un dia, parlant-ne, els vaig dir que, pel que m’explicaven, entenia que el PSUC tenia un paper que responia bé a la realitat universitària, però que fora d’allà no li veia el què. Em van contestar que no trigaria gaire a veure-li, el què en qüestió. I, en efecte, no vaig trigar gens. I vaig entendre que aquell era un projecte que, en aquells moments, constituïa una peça clau en la lluita contra la dictadura i per la creació d’un món d’homes i dones lliures i dignes, sense explotats ni explotadors. De fet, això és el que llavors jo volia i el que continuo volent ara.
A mi, aquest aniversari de Comissions el que em provoca és un immens agraïment, tant a Déu com a tots els homes i dones que en aquells anys durs van ser capaços de lluitar, seriosament i organitzadament, per aquesta vida digna. I, en especial, per tants cristians i cristianes que també s’hi van apuntar, obrint uns nous camins necessaris, imprescindibles, dintre l’Església.
