L’any 1994 els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola van signar, en la seva LXII Assemblea Plenària, un document en què, d’una banda es reconeixia la tasca evangelitzadora que els moviments d’acció catòlica especialitzada duien a terme des de feia molts anys dins del món obrer i de l’altra es comprometien a donar-hi suport i, sobretot, a acollir i promoure en els espais pastorals del conjunt de l’Església l’atenció a la població treballadora. Podeu llegir-lo aquí.
En parlem avui amb Dèlia Viedma, treballadora jubilada, mare, àvia, membre de l’ACO i veïna de Les Franqueses del Vallès, que va viure en primera persona tant la gestació del document com la seva aplicació. La Dèlia ens rep als locals de la parròquia de Sant Francesc, al barri de Bellavista, a Les Franqueses del Vallès. Un petit espai ple de vida, que parla per si sol, d’acollida i acompanyament a les persones.
Bon dia, Dèlia, potser ens hem quedat curts dient que ets treballadora, perquè has fet i continues fent un munt d’activitats.
Doncs, sí. Vaig treballar en el món de la fàbrica i he fet feines molt diverses, fins a treballar a l’Escola Bressol, tenint cura de nens i nenes. Ara, junt amb en Pere, el meu marit, ens dediquem al barri i a la parròquia: amb persones sense llar, catequesi, un equip de pastoral obrera...
Tu vas viure l’embrió d’aquest document de què celebrem els 30 anys, oi?
Sí, el consiliari del nostre grup era en Gaietà de Casacuberta, en Tano, que també era Delegat de Pastoral Obrera. Havia passat per la JOC (Joventut Obrera Cristiana) i ja formava part de l’ACO (Acció Catòlica Obrera). De fet els moviments tenien una llarga història de compromís evangelitzador amb el món obrer. Però la seva acció sempre es veia com un fet a part. Ni tots els militants acabaven de sentir-se formant part de l’Església en general, ni l’Església “oficial” d’aquell moment se sentia seva la tasca dels moviments. Perquè històricament, el món obrer, per les diferents circumstàncies i dificultats, se sentia allunyada de l’Església.
El procés d’elaboració del document va començar per una necessitat dels consiliaris i dels militants, a tot Espanya, que es van posar d’acord per treballar-hi. En aquest sentit va ser un document molt participat i en cert sentit reivindicatiu, sorgit de la base, que va obtenir el suport de bisbes com Antonio Algora, que estava molt sensibilitzat per la situació dels treballadors. Volíem que l’Església se sentís seva la pastora obrera, com se sent seva la pastoral de la salut o la catequesi. Perquè un obrer té dret a conèixer Jesucrist. El procés va estar coordinat pels moviments com el MIJAC, la JOC, la HOAC i l’ACO. I els documents que s’hi van treballar van fer uns quants viatges d’anades i vingudes, de circulació, perquè arreu es conegués i completés. Certament els bisbes en van retallar alguns aspectes, però el fonamental va quedar recollit i aprovat.
I quins efectes va tenir?
Un cop aprovat va obtenir una aplicació desigual, potser perquè no es coneix prou, ni dins dels moviments, ni, sobretot, a les parròquies. El document fa una bona anàlisi de la realitat, amb una mirada àmplia. Contempla la realitat de fa 30 anys, però s’hi apunten qüestions que avui són ben vàlides encara. I el document fa també propostes pastorals fàcils de fer operatives.
Una d’aquestes propostes és la de crear, en parròquies i arxiprestats, Equips de Pastoral Obrera, per donar a conèixer la realitat més precària dels treballadors, per aproximar-se a les persones que hi pateixen i per proporcionar formació als cristians per tal d’abordar-ho amb més facilitat. Des de l’anàlisi social i la història del moviment obrer a la vida espiritual i a un bon coneixement de l’Evangeli. Això crec que no s’ha arribat a desenvolupar com caldria, tot i que en alguns llocs, com l’arxiprestat de Badalona, ha tingut llarga i profitosa vida, ben documentada.
Ha tingut, a la pràctica, menys repercussió de l’esperada...
Va ser positiu el treball conjunt entre els moviments, que s’ha mantingut, i ho va ser, també, que els bisbes hi reflexionessin i es fessin seu el plantejament de fer de la pastoral obrera una pastoral de tota l’Església. Després, com tot, les coses perquè s’apliquin s’han de reivindicar de forma continuada i arreu: que els moviments siguin prou reconeguts, que a les parròquies es parli del món obrer... Però creiem que és necessari. L’Evangeli és un missatge de salvació per a tots. Tots hi tenim dret, tots som fills i filles de Déu.
Algunes de les coses que es diuen en el document han trobat eco en el discurs del papa Francesc
La Doctrina Social de l’Església ha anat establint fites en aquesta línia. Recordo l’Evangelii Nuntiandi, de Pau VI, però també l’experiència laboral de Joan Pau II va quedar reflectida en els seus documents i formava part de les seves preocupacions...
Avui hem de continuar parlant amb els bisbes, siguin com siguin. Els hem de recordar de nou que som una pastoral de tota l’Església. Perquè l’Església existeix per evangelitzar, no pas per fer un muntatge. Per això mateix va estar molt bé que els moviments obrers poguéssim participar en el seu dia del Concili Tarraconense. I aquest fil cal reprendre’l.
Com veus el futur?
Els anys no han passat en va. El conjunt de l’Església entre nosaltres està en un moment complex. Faríem bé d’aprofitar aquest 30 aniversari per tornar a reflexionar conjuntament i pensar quina hauria de ser la nostra resposta a la realitat actual, en la nostra Església tal i com és ara. Hem de recuperar el sentit de la història, valorar les coses positives. Cuidar molt la pregària i l’espiritualitat, viure atents a l’Esperit Sant. Hem de confiar que Déu treballa en la història.
