Dijous Sant 2016. Cicle C.
Barcelona, 24 de març de 2016.
Hi ha una sèrie de factors en aquesta introducció que impressionen.
Impressiona el moment:
–l’hora de passar d’aquest món al Pare.
Impressiona la circumstància:
–sopant i sabent la traïció que el portava cap al fracàs i la mort.
Impressiona la consciència de Jesús:
–Jesús sabia el seu origen i destí, que Déu ho havia posat tot a les seves mans.
Impressiona l’experiència:
–l’amor fins a l’extrem, fins a l’excés.
En tot el Nou Testament no hi ha cap introducció tan solemne.
Aquí estan en joc realitats essencials, realitats decisives.
El gest que fa Jesús durant el sopar: rentar els peus era feina obligada dels esclaus. Així consta en la literatura i les lleis antigues quan parlen d’aquest fet de rentar els peus.
Pere no tolera que Jesús faci això. És en ell un gest d’humilitat? No. És l’afany de singularitzar-se, cosa que Jesús no tolera.
La resposta tallant de Jesús a Pere indica que, en això, s’hi juga el ser o no ser deixeble del Mestre. “Si et resisteixes –li diu–, no tens res a veure amb mi.”
Jesús explica que en el seu projecte, el Mestre (el que ensenya) i el Senyor (el que mana) és el que accepta l’últim lloc que la societat assigna a un individu: ser un esclau.
D’aquesta manera Jesús capgira l’ordre establert.
L’aterrador desordre en què vivim o malvivim no es resol des de dalt, sinó des de sota, des de baix; no des del poder, sinó des del carisma.
El Mandat es concreta en un imperatiu “El que jo he fet, feu-ho també vosaltres.”
Jesús afirma d’una manera clara i rotunda: en l’Església que neix aquí no pot haver-hi una altra manera de manar que servir.
Jesús va actuar i després va explicar el que havia fet.
A l’Església ni s’ensenya ni es mana sinó el que prèviament fa el que ensenya i el que mana.
Les paraules sempre després de les accions.
Primer les accions de servir, la generositat. I, només després, les paraules aclaridores.
És així com actuem nosaltres?
