Audiència General 9 d’octubre 2024
Cicle de Catequesi. L’Esperit i l’Esposa. L’Esperit Sant guia el poble de Déu a trobar Jesús la nostra esperança.
8. «Tots van ser plens de l’Esperit Sant». L’Esperit Sant en els Fets dels Apòstols
Estimats germans i germanes, bon dia!
En el nostre itinerari de catequesi sobre l’Esperit Sant i l’Església, avui ens referim al Llibre dels Fets dels Apòstols.
La narració de la baixada de l’Esperit Sant en la Pentecosta comença amb la descripció d’alguns signes preparatoris – el vent tronador i les llengües de foc –, però troba la seva conclusió en l’afirmació: "I tots van quedar plens de l’Esperit Sant" (At 2,4). Sant Lluc – que va escriure els Fets dels Apòstols – destaca que l’Esperit Sant és qui assegura la universalitat i la unitat de l’Església. L’efecte immediat “d’estar plens de l’Esperit Sant” va ser que els Apòstols 'començaren a parlar en altres llengües' i sortiren del Cenacle per anunciar Jesucrist a la multitud (cf. At 2,4ss).
Fent-ho així, Lluc ha volgut destacar la missió universal de l’Església, com a signe d’una nova unitat entre tots els pobles. De dues maneres veiem l’Esperit treballant per la unitat. D’una banda, empenyent l’Església vers l’exterior, perquè pugui acollir un nombre cada vegada més gran de persones i de pobles; d’altra banda, la recull en el seu interior per enfortir la unitat aconseguida. Li ensenya a obrir-se en la universalitat i a reunir-se en la unitat. Universal i una: aquest és el misteri de l’Església.
El primer dels dos moviments – la universalitat – el veiem al capítol 10 dels Fets, en l’episodi de la conversió de Corneli. El dia de la Pentecosta els Apòstols havien anunciat Crist a tots els jueus i els observadors de la llei mosaica, sense tenir en compte el poble al qual pertanyien. Cal una altra “pentecosta”, molt semblant a la primera, la de la casa del centurió Corneli, per portar els Apòstols a eixamplar l’horitzó i fer caure l’última barrera, la que hi havia entre jueus i pagans (cf. At 10-11).
I aquesta expansió ètnica s’afegeix a la geogràfica. Pau – llegim també en els Fets dels Apòstols (cf. 16,6-10) – volia anunciar l’Evangeli en una nova regió de l’Àsia Menor; però, està escrit, "l’Esperit Sant li ho havia impedit"; volia passar a Bitínia «però l’Esperit de Jesús no li ho va permetre». De seguida descobrim el motiu d’aquestes sorprenents prohibicions de l’Esperit: la nit següent l’Apòstol rep l’ordre, en un somni, de passar cap a Macedònia. L’Evangeli sortia així de la seva Àsia natal i entrava a Europa.
El segon moviment de l’Esperit Sant – el que crea la unitat – el veiem al capítol 15 dels Fets, en el desenvolupament de l’anomenat concili de Jerusalem. El problema és com aconseguir que la universalitat aconseguida no comprometi la unitat de l’Església. L’Esperit Sant no fa sempre la unitat de cop, amb intervencions miraculoses i decisives, com a Pentecosta. Ho fa també – i en la majoria dels casos – amb un treball discret, respectant els temps i les divergències humanes, passant per persones i institucions, pregària i discussió. De manera sinodal, diríem avui. Això de fet va succeir en el concili de Jerusalem, pel tema de les obligacions de la Llei mosaica que s’havia d’imposar als convertits del paganisme. La seva solució va ser anunciada a tota l’Església amb les paraules ben conegudes: "Hem decidit, l’Esperit Sant i nosaltres..." (At. 15,28).
Sant Agustí explica la unitat feta per l’Esperit Sant amb una imatge, esdevinguda clàssica: "El que és l‘ànima per al cos humà, l’Esperit Sant ho és per al cos de Crist que és l’Església". La imatge ens ajuda a entendre una cosa important. L’Esperit Sant no fa la unitat de l’Església des de fora; no es limita a manar que estiguem units. És Ell mateix el “vincle d’unitat”. És Ell qui fa la unitat de l’Església.
Com sempre, acabem amb un pensament que ens ajuda a passar del conjunt de l’Església a cadascun de nosaltres. La unitat de l’Església és la unitat entre persones i no es fa al voltant d’una taula, sinó en la vida. Es fa realitat en la vida. Tots volem la unitat, tots la desitgem des del fons del nostre cor; però és tan difícil d’aconseguir que, fins i tot en el matrimoni i en la família, la unió i la concòrdia es troben entre les coses més difícils d’assolir i encara més de mantenir.
El motiu – pel qual és difícil la unitat entre nosaltres – és que tothom vol, sí, que es faci la unitat, però segons el meu punt de vista, sense pensar que l’altre que tenim al davant pensa exactament el mateix però des del “seu” punt de vista. Fent-ho així, la unitat no fa més que allunyar-se. La unitat de vida, la unitat de Pentecosta, segons l’Esperit, s’obté quan ens esforcem a posar Déu al centre, i no nosaltres mateixos. També la unitat dels cristians es construeix així: no esperant que els altres se’ns uneixin allà on som, sinó movent-nos junts cap a Crist.
Demanem a l’Esperit Sant que ens ajudi a ser instruments d’unitat i de pau.
Traducció: Josep M. Torrents
