Audiència General 29 de maig 2024
Cicle de Catequesis. L’Esperit i l’Esposa. L’Esperit Sant guia el poble de Déu a trobar Jesús, la nostra esperança.
1- L’Esperit de planava sobre les aigües.
Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui, amb aquesta catequesi comencem un cicle de reflexions que té per tema “L’Esperit i l’Esposa – l’Esposa és l’Església –. L’Esperit Sant guia el poble de Déu a trobar Jesús, la nostra esperança”. Farem aquest recorregut seguint les tres etapes de la història de la salvació: l’Antic Testament, el Nou Testament i el temps de l’Església. Sempre tenint la mirada fixa en Jesús, que és la nostra esperança.
En aquestes primeres catequesis sobre l’Esperit en l’Antic Testament no farem “arqueologia bíblica”. En canvi descobrirem que allò que es dona com a promesa en l’Antic Testament s’ha realitzat plenament en Crist. Serà com seguir el camí del sol des de l’alba fins al migdia.
Comencem amb els dos primers versets de tota la Bíblia: «Al principi Déu va crear el cel i la terra. La terra no tenia forma i era deserta, i les tenebres cobrien les profunditats i l’esperit de Déu planejava sobre les aigües» (Gen 1,1-2). L’Esperit de Déu ens apareix com el poder misteriós que fa passar el món del seu estat inicial sense forma, desert i tenebrós, al seu estat ordenat i harmònic. Perquè l’Esperit fa l’harmonia, l’harmonia en la vida, l’harmonia en el món. En altres paraules, ell és qui ens fa passar del caos al cosmos, és a dir de la confusió a quelcom bonic i ordenat. Aquest és, de fet, el significat de la paraula grega kosmos, així com de la paraula llatina mundus, és a dir quelcom bonic, ordenat, net, harmònic, perquè l’Esperit és l’harmonia.
Aquesta referència encara vaga a l’acció de l’Esperit en la creació s’aclareix en la continuació de la revelació. En un salm llegim: «Per la paraula del Senyor van ser fets els cels, amb l’alè de la seva boca tots els seus exèrcits» (Sal 33,6); i de nou: «Envieu el vostre esperit, són creats, i renoveu la faç de la terra» (Sal 104,30).
Aquesta línia de desenvolupament es fa molt clara en el Nou Testament, que descriu la intervenció de l’Esperit Sant en la nova creació, a partir de les imatges que llegim sobre l’origen del món: el colom que en el baptisme de Jesús planeja sobre les aigües del Jordà (cf. Mt 3,16); Jesús que, al Cenacle, alena sobre els deixebles i diu: «Rebeu l’Esperit Sant» (Jn 20,22), tal com al principi Déu havia insuflat el seu alè sobre Adam (cf. Gen 2,7).
L’apòstol Pau introdueix un element nou en aquesta relació entre l’Esperit Sant i la creació. Parla d’un univers que “gemega i pateix com en els dolors del part” (cf. Rm 8,22). Pateix per culpa de l’home que el va sotmetre a “l’esclavitud de la corrupció” (cf. vv. 20-21). És una realitat que ens afecta de prop i de manera dramàtica. L’Apòstol veu la causa del sofriment de la creació en la corrupció i en el pecat de la humanitat que la van arrossegar a la seva alienació de Déu. Això segueix essent tan cert avui com ho era aleshores. Veiem els estralls que la humanitat ha fet i continua a fer, especialment la part d’ella que té major capacitat d’explotació dels seus recursos.
Sant Francesc d’Assís ens mostra un bonic camí per tornar a l’harmonia de l’Esperit: el camí de la contemplació i de la lloança. Ell volia que de les criatures s’aixequés un càntic de lloança al Creador. Recordem: «Lloat siguis, Senyor meu…», el càntic de Francesc d’Assís.
Un salm (18,2) diu això: «Els cels diuen la glòria de Déu», però necessiten l’home i la dona per donar veu a aquest crit silenciós. I en el “Sant” de la Missa nosaltres repetim cada vegada: «Els cels i la terra són plens de la teva glòria». N’estan, per dir-ho d’alguna manera, “embarassats”, però necessiten les mans d’una bona llevadora per donar a llum aquesta lloança seva. La nostra vocació en el món, ens ho recorda de nou Pau, és ser «lloança de la seva glòria» (Ef 1,12). Es tracta d’anteposar la joia de contemplar a la de posseir. I ningú s’ha alegrat més de les criatures que Francesc d’Assís, que no n’ha volgut posseir cap.
Germans i germanes, l’Esperit Sant, que a l’inici va transformar el caos en cosmos, està treballant per aconseguir aquesta transformació en cada persona. A través del profeta Ezequiel Déu promet: «Us donaré un cor nou; posaré dins vostre un Esperit nou ... Posaré dins vostre el meu Esperit» (Ez 36,26-27). Perquè el nostre cor s’assembla a aquella abisme desert i tenebrós dels primers versets del Gènesi. S’hi barregen sentiments i desigs oposats: els de la carn i els de l’esperit. Tots som, en un cert sentit, aquell “regne dividit en si mateix” del que parla Jesús en l’Evangeli (cf. Mc 3,24). Al voltant nostre podem dir que hi ha un caos extern, un caos social, un caos polític: pensem en les guerres, pensem en tants nens i nenes que no tenen res per menjar, en tantes injustícies socials, aquest és el caos extern. Però hi ha també un caos intern de cadascun de nosaltres. No es pot curar el primer, si no es comença curant el segon! Germans i germanes, fem una bona feina per tal que la nostra confusió interior sigui una claredat de l’Esperit Sant: és el poder de Déu qui ho fa, i obrim el nostre cor perquè Ell ho pugui fer.
Que aquesta reflexió desperti en nosaltres el desig de fer l’experiència de l’Esperit creador. Des de fa més d’un mil·lenni l’Església ha posat en els nostres llavis el crit per demanar-ho: «Veni creator Spiritus!», Vine Esperit creador! Visita les nostres ments. Omple de gràcia celestial els cors que has creat». Demanem a l’Esperit Sant que vingui a nosaltres i ens faci persones noves, amb la novetat de l’Esperit. Gràcies.
Traducció: Josep M. Torrents.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.