Audiència General 4 de desembre 2024
Cicle de Catequesi. L’Esperit i l’Esposa. L’Esperit Sant guia el poble de Déu a trobar Jesús la nostra esperança.
16. Anunciar l’Evangeli en l’Esperit Sant. L’Esperit Sant i l’evangelització
Estimats germans i germanes, bon dia!
Després d’haver reflexionat sobre l’acció santificadora i carismàtica de l’Esperit, dediquem aquesta catequesi a un altre aspecte: l’obra evangelitzadora de l’Esperit Sant, és a dir el seu paper en la predicació de l’Església.
La Primera Carta de Pere defineix els apòstols com “els qui van anunciar l’Evangeli mitjançant l’Esperit Sant” (cf. 1,12). En aquesta expressió trobem els dos elements constitutius de la predicació cristiana: el seu contingut, que és l’Evangeli, i el seu mitjà, que és l’Esperit Sant. Diguem alguna cosa sobre l’un i sobre l’altre.
En el Nou Testament, la paraula “Evangeli” té dos significats principals. Pot indicar cadascun dels quatre Evangelis canònics: Mateu, Marc, Lluc i Joan, i en aquest sentit s’entén per Evangeli la bona notícia proclamada per Jesús durant la seva vida terrenal. Després de la Pasqua, la paraula “Evangeli” assumeix el nou sentit de la bona nova sobre Jesús, és a dir el misteri pasqual de la mort i resurrecció del Senyor. Això és el que l’Apòstol anomena “Evangeli”, quan escriu: "Jo no m’avergonyeixo de l’Evangeli, perquè és el poder de Déu par a la salvació de tothom qui creu" (Rm 1,16).
La predicació de Jesús i, després, la dels Apòstols, conté també tots els deures morals que sorgeixen de l’Evangeli, a partir dels deu manaments fins al manament “nou” de l’amor. Però si no volem tornar a caure en l’error denunciat per l’apòstol Pau de posar la llei davant la gràcia i les obres abans que la fe, cal tornar sempre a l’anunci del que Crist ha fet per nosaltres. Per això en l’Exhortació apostòlica Evangelii gaudium s’insisteix tant en la primera de les dues coses, és a dir el kerygma, o “proclamació”, del qual depèn tota aplicació moral.
De fet, "en la catequesi té un paper fonamental el primer anunci o kerygma, que ha d’ocupar el centre de l’activitat evangelitzadora i de tota voluntat de renovació eclesial. […] Quan diem que aquest anunci és “el primer”, això no vol dir que està al començament i després sigui oblidat o substituït per altres continguts que el superin. És el primer en sentit qualitatiu, perquè és l’anunci principal, aquell que sempre hem de tornar a escoltar de diferents maneres i que sempre s’ha de tornar a anunciar durant la catequesi d’una manera o una altra, en totes les seves etapes i els seus moments. […] No s’ha de pensar que en la catequesi s’abandona el kerygma en favor d’una formació que se suposaria que és més “sòlida”. No hi ha res més sòlid, més profund, més segur, més consistent i més savi que aquest anunci" (nn. 164-165), és a dir el kerygma.
Fins ara hem vist el contingut de la predicació cristiana. Però hem de tenir present també el mitjà de l’anunci. L’Evangeli ha de ser anunciat "mitjançant l’Esperit Sant" (1 Pt 1,12). L’Església ha de fer precisament el que Jesús va dir a l’inici del seu ministeri públic: "L’Esperit del Senyor és sobre mi; per això m’ha consagrat amb la unció i m’ha enviat a portar als pobres un anunci joiós" (Lc 4,18). Predicar amb la unció de l’Esperit Sant significa transmetre, juntament amb les idees i la doctrina, la vida i la convicció de la nostra fe. Significa confiar no en "discursos persuasius de saviesa, sinó en la manifestació de l’Esperit i de la seva força" (1 Cor 2,4), com escrivia Sant Pau.
És fàcil de dir – es podria objectar –, però com dur-ho a la pràctica si no depèn de nosaltres, sinó de la vinguda de l’Esperit Sant? De fet, hi ha una cosa que depèn de nosaltres, o més aviat dues, i les comento breument. La primera és la pregària. L’Esperit Sant ve als qui preguen, perquè el Pare del cel – està escrit – "dona l’Esperit Sant a qui l’hi demanen" (Lc 11,13), sobretot si es demana per anunciar l’Evangeli del seu Fill! Ai de predicar sense pregar! Ens convertim en aquells que l’Apòstol defineix “com una esquella sorollosa o címbals estridents” (cf. 1 Cor 13,1).
Per tant, el primer que depèn de nosaltres és pregar, perquè vingui l’Esperit Sant. El segon és no voler predicar-nos a nosaltres mateixos, sinó Jesús Senyor (cf.- 2 Cor 4,5).
Això és el que fa referència a la predicació. A vegades hi ha predicacions llargues, 20 minuts, 30 minuts… Però, per favor, els predicadors han de predicar una idea, una emoció i una invitació a actuar. Més enllà de vuit minuts la predicació s’esvaeix, no s’entén. I això ho dic als predicadors… [aplaudiments] Veig que us agrada sentir això! A vegades veiem els homes que quan comença el sermó surten fora a fumar una cigarreta i després tornen a entrar. Per favor, la predicació ha de ser una idea, una motivació i una proposta d’acció. I no anar mai més enllà de deu minuts. Això és molt important.
La segona cosa – us deia – és no voler predicar-nos nosaltres mateixos sinó el Senyor. No cal detenir-nos en això, perquè qui es dedica a l’evangelització sap què significa, en la pràctica, no predicar-se. Em limito a una aplicació particular d’aquesta exigència. No voler predicar-se implica també no donar sempre prioritat a les iniciatives pastorals promogudes per nosaltres i vinculades al propi nom, sinó col·laborar de bon grat, si es demana, a iniciatives comunitàries, o que ens encomanem a l’obediència.
Que l’Esperit Sant ens ajudi, ens acompanyi i ensenyi a l’Església a predicar així l’Evangeli als homes i a les dones d’aquest temps! Gràcies.
Traducció: Josep M. Torrents
