Audiència General 11 de desembre 2024
Cicle de Catequesi. L’Esperit i l’Esposa. L’Esperit Sant guia el poble de Déu a trobar Jesús la nostra esperança.
17. L’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine!”. L’Esperit Sant i l’esperança cristiana
Estimats germans i germanes, bon dia!
Hem arribat al final de les nostres catequesis sobre l’Esperit Sant i l’Església. Dediquem aquesta última reflexió al títol que hem donat a tot el cicle, és a dir: “L’Esperit i l’Esposa. L’Esperit Sant guia el Poble de Déu a trobar Jesús la nostra esperança”. Aquest títol es refereix a un dels últims versets de la Bíblia, en el Llibre de l’Apocalipsi, que diu: "L’Esperit i l’esposa diuen: 'Vine!'" (Ap 22,17). A qui s’adreça aquesta invocació? S’adreça a Crist ressuscitat. De fet, ja sigui Sant Pau (cf. 1 Cor 16,22), ja sigui la Didaché, un escrit dels temps apostòlics, testimonien que en les reunions litúrgiques dels primers cristians ressonava, en arameu, el crit “Maràna tha!”, que vol dir “Vine, Senyor!”. Una pregària a Crist, perquè vingui.
En aquella fase més antiga la invocació tenia un rerefons que avui anomenaríem escatològic. Expressava, de fet, l’esperança ardent del retorn gloriós del Senyor. I aquest crit i l’expectació que expressa no s’han apagat mai en l’Església. Encara avui, en la Missa, de seguida després de la consagració, es proclama la mort i la resurrecció de Crist “esperant la seva vinguda”. L’Església està esperant la vinguda del Senyor.
Però aquesta esperança de la vinguda última de Crist no ha estat l’única. També s’hi va unir l’esperança de la seva vinguda contínua en la situació present i pelegrinant de l’Església. I és en aquesta vinguda que pensa sobretot l’Església, quan, animada per l’Esperit Sant, crida a Jesús: “Vine!”.
S’ha produït un canvi – més ben dit, un desenvolupament – ple de significat, respecte al crit “Vine!”, “Vine, Senyor!”. Normalment s’adreça no només a Crist, sinó també al mateix Esperit Sant! Qui crida és també Aquell a qui es crida. “Vine!” és la invocació amb què comencen gairebé tots els himnes i les pregàries de l’Església adreçades a l’Esperit Sant: "Vine, oh Esperit creador", diem en el Veni Creator, i "Vine, Esperit Sant", "Veni Sancte Spiritus", en la seqüència de Pentecosta; i així en tantes altres pregàries. És just que sigui així, perquè, després de la Resurrecció, l’Esperit Sant és l’autèntic “alter ego” de Crist, Aquell que ocupa el seu lloc, que el fa present i actiu en l’Església. És Ell qui “anuncia les coses futures” (cf. Jn 16,13) i ens fa desitjar-les i esperar-les. Per això Crist i l’Església són inseparables, fins i tot en l’economia de la salvació.
L’Esperit Sant és la font constant de l’esperança cristiana. Sant Pau ens ha deixat aquestes precioses paraules: "Que el Déu de l’esperança us ompli, en el creure, de tota alegria i pau, perquè abundeu en esperança per la força de l’Esperit Sant" (Rm 15,13). Si l’Església és una barca, l’Esperit Sant és la vela que l’empeny i que la fa anar endavant en el mar de la història, avui com en el passat!
L’Esperança no és una paraula buida, ni un desig nostre vague que les coses vagin millor: l’esperança és una certesa, perquè està basada en la fidelitat de Déu a les seves promeses. I per això s’anomena virtut teologal: perquè és infusa per Déu i és Déu qui ens en dona garantia. No és una virtut passiva, que es limita a esperar que les coses passin. És una virtut molt activa que ajuda a que es facin realitat. Algú que va lluitar par l’alliberament dels pobres, va escriure aquestes paraules: "L’Esperit Sant és a l’origen del crit dels pobres. És la força donada a aquells que no tenen força. Ell lidera la lluita per l’emancipació i per la plena realització del poble dels oprimits" [1].
El cristià no pot acontentar-se de tenir esperança; també ha d’irradiar esperança,ser sembrador d’esperança. És el do més bonic que l’Església pot fer a tota la humanitat, especialment en els moments que tot sembla que ens empeny a abaixar les veles.
L’apòstol Pere exhortava els primers cristians amb aquestes paraules: "Adoreu el Senyor, Crist, en els vostres cors, disposats sempre a respondre a qui us demani raó de l’esperança que hi ha en vosaltres". Però afegia una recomanació: "Això s’ha de fer, però, amb delicadesa i respecte" (1 Pt 3,15-16). I això serà perquè no serà tant la fortalesa dels vostres arguments per convèncer les persones, sinó l’amor que hi podem posar. Aquesta és la primera i més eficaç forma d’evangelització. I és oberta a tothom!
Estimats germans i germans, que l’Esperit ens ajudi sempre, sempre a “abundar d’esperança en virtut de l’Esperit Sant”!
Traducció: Josep M. Torrents
