Audiència General, 20 de novembre del 2024
Cicle de Catequesi. L’Esperit i l’Esposa. L’Esperit Sant guia el poble de Déu a trobar Jesús la nostra esperança.
14. “Els dons de l’Esposa”. Els carismes, dons de l’Esperit per al bé comú.
Estimats germans i germanes, bon dia!
En les tres últimes catequesis hem parlat de l’obra santificadora de l’Esperit Sant que actua en els sagraments, en la pregària i seguint l’exemple de la Mare de Déu. Però escoltem el que diu un text famós del Vaticà II. “L’Esperit Sant santifica el Poble de Déu i el guia i adorna de virtut no només mitjançant els sagraments i els ministeris, sinó [també] “distribueix a cadascú els mateixos dons com vol” (cf. 1 Cor 12,11) (Lumen gentium, 12). Nosaltres també tenim dons personals que el mateix Esperit ens dona a cadascun de nosaltres.
Ha arribat, doncs, el moment de parlar també d’aquesta segona manera d’obrar de l’Esperit Sant que és l’acció carismàtica. Una paraula una mica difícil, l’explicaré. Dos elements contribueixen a definir què és el carisma. En primer lloc, el carisma és el do donat “per a la utilitat comuna” (1 Cor 12,7), per ser útil a tots. És a dir, no es destina principalment i ordinàriament a la santificació de la persona, sinó al servei de la comunitat (cf. 1 Pt 4,10). Aquest és el primer aspecte. Segon, el carisma és el do donat “a un”, o “a alguns” en particular, no a tots de la mateixa manera, i això és el que el distingeix de la gràcia santificant, de les virtuts teologals i dels sagraments que, en canvi, són iguals i comuns per a tots. El carisma es dona a una persona o a una comunitat específica. És un do que Déu et fa.
Això també ens ho explica el Concili. L’Esperit Sant – diu – "dispensa també als fidels tota mena de gràcies especials, amb les quals els fa aptes i disposats a assumir obres i oficis, útils per a la renovació i l'expansió més grossa de l’Església, segons aquestes paraules: A cadascú...la manifestació de l’Esperit és donada en benefici comú" (1 Cor 12,7).
Els carismes són les “joies”, o els guarniments, que l’Esperit Sant distribueix per fer bella l’Esposa de Crist. Així entenem per què el text conciliar acaba amb l’exhortació següent. "I aquests carismes, extraordinaris o fins i tot més simples i més comuns, perquè estan sobretot adaptats i útils a les necessitats de l’Església, s’han d’acollir amb agraïment i consol" (Lumen gentium, 12).
Benet XVI va afirmar: "Qui mira la història de l’època postconciliar pot reconèixer la dinàmica de la veritable renovació, que sovint adopta formes inesperades en moviments plens de vida i que fa gairebé tangible la inesgotable vivacitat de la santa Església". I aquest és el carisma donat a un grup, a través d’una persona.
Hem de redescobrir els carismes, perquè la promoció del laïcat i en particular la de la dona s’entengui no només com un fet institucional i sociològic, sinó en la seva dimensió bíblica i espiritual. Els laics no són els últims, no, els laics no són una mena de col·laboradors externs o “tropes auxiliars” del clergat, no! Tenen els seus propis carismes i dons amb què contribueixen a la missió de l’Església.
Afegim una altra cosa: quan es parla dels carismes hem d’esvair de seguida un malentès: el d’identificar-los amb dons o capacitats espectaculars i extraordinàries; en canvi, són dons ordinaris – cadascú de nosaltres té el seu propi carisma – que adquireixen un valor extraordinari si s’inspiren en l’Esperit Sant i s’encarnen en les situacions de la vida amb amor. Aquesta interpretació del carisma és important, perquè molts cristians, en sentir parlar de carismes, experimenten tristesa o decepció, ja que estan convençuts que no en tenen cap i se senten exclosos o cristians de sèrie B. No, no hi ha cristians de sèrie B, no, cadascú té el mateix carisma personal i també comunitari. Sant Agustí ja els va respondre, en el seu temps, amb una comparació molt eloqüent: "Si estimes – deia al seu poble – el que posseeixes, no és poca cosa. Si, de fet, tu estimes la unitat, tot el que algú té, tu també ho tens! Només l’ull, en el cos, té la facultat de veure; però és potser per a un mateix que l’ull veu? No, ell veu per la mà, pels peus i per totes les extremitats".
Aquí es revela el secret perquè la caritat és definida per l’Apòstol "el millor camí de tots" (1 Cor 12,31): em fa estimar l’Església, o la comunitat en què visc i, en la unitat, tots els carismes, no només alguns, són “meus”, així com els “meus” carismes, encara que semblin poca cosa, són de tots i per al bé de tots. La caritat multiplica els carismes: fa del carisma d’un, d’una sola persona, el carisma de tots. Gràcies!
Traducció: Josep M. Torrents
