En l’article anterior vam iniciar una explicació sobre la pregària eucarística, us convidem a llegir-lo clicant aquí. Avui us oferim la seva continuació.
Primera invocació
Després de lloar Déu Pare i abans de recordar l’Última Cena i el sacrifici de Crist a la Creu, el sacerdot adreça al Pare, en nom de tots, una primera invocació perquè enviï el seu Esperit Sant, primer de tot sobre el pa i el vi; més tard repetirà la invocació perquè l’Esperit actuï sobre la comunitat, sobre els qui combregarem amb el Cos i la Sang de Crist.
Aquesta invocació s’anomena tècnicament “epiclesi”, del grec epi-kaleo, “cridar sobre”, in-vocare. Invocant la força i l’Esperit de Déu, reconeixem que és Déu el qui salva, no pas nosaltres. És ell el qui transforma el pa i el vi.
El relat de la cena
Després de la lloança al Pare i de la primera invocació de l’Esperit, arriba el moment que en diem de “la consagració”, en què recordem les paraules i els gestos de Jesús en el seu sopar de comiat, i creiem fermament que, per la invocació de l’Esperit i les paraules de Crist, el pa i el vi són ara el Cos de Crist entregat per nosaltres i la seva Sang vessada per nosaltres.
I aleshores fem memòria de la mort salvadora de Crist i l’oferim un cop més a Déu Pare. Però hi ha un altre aspecte important: no solament oferim a Déu el sacrifici de Crist, sinó que ens hi incorporem i ens oferim juntament amb ell. Allò que fa dos mil anys va ser el sacrifici de Jesús, ara esdevé, en cada Eucaristia, sacrifici de la seva Església i de cada un de nosaltres. Tot el que ens ha passat durant la setmana –o durant la jornada– ho portem a l’altar.
La segona invocació
Després del relat de l’Última Cena, el sacerdot torna a invocar la presència de l’Esperit Sant sobre la nostra celebració: aquest cop perquè transformi la comunitat, “els qui participem del Cos i de la Sang de Crist”.
Si la primera invocació s’anomena “de consagració”, perquè transforma el pa i el vi, aquesta segona s’anomena “de comunió”, perquè demana els fruits de l’Eucaristia sobre els qui es disposen a participar-ne. Aquesta invocació segona ens recorda que la finalitat de l’Eucaristia no és únicament la transformació del pa i el vi.
El que passa en la consagració és una cosa admirable, però no és un fi en si mateix. El pa i el vi han quedat assumits pel Senyor Ressuscitat... per tal de donar-se’ns en comunió i perquè amb aquesta participació siguem transformats nosaltres. Si el pa es converteix en el Cos (eucarístic) de Crist, nosaltres, la comunitat, en combregar, hem de transformar-nos cada cop més en el Cos (eclesial) de Crist.
El ritme de la pregària eucarística porta cap a aquesta aclamació trinitària final: “Per ell (Crist), amb ell i en ell, vós, Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles”, que aboca a l’Amén de tota l’assemblea.
I fins aquí l’explicació de la pregària eucarística, d’aquí poc ens endinsarem en la comunió. Fins aviat!
